.

Enter Shikari - take to the skies

2008-01-24T13:38:00.000+01:00

Després d'escoltar-los algunes vegades per YouTube i MySpace (i després de seguir unes recomanacions molt estrictes i reiterades d'un amic) ja tinc el cd d'Enter Shikari i no m'ha decebut gens. Per una vegada, aquest amic meu tenia raó. La majoria de vegades, però, no solem coincidir massa.

Si no els coneixes et diré que aquests anglesos fan una curiosa mescla de hardcore amb música trance discotequera macarril* i no resulta tan horrible com podria semblar de principi (però potser fan tard: seria més cool i underground mesclar-ho amb schranz, o breakcore o d'altres estils més ketamínics i no amb una cosa tan inofensiva com el trance de tota la vida).

Fet i fotut, hi ha cent-mil milions de grups que fan hardcore com ells mateixos (amb aquesta punteta d'emo que tan agrada) però ells, gràcies a l'element diferenciador de la música electrònica, poden quedar gravats a la memòria de qualsevol oient per més estona. Un punt al seu favor.

Després d'una introducció obviable comença la teca seriosa: amb un títol tan poc original com Enter Shikari encenten el cd amb una mala bava controlada que és carn de recopilatori d'ipod. 2:52 exquisits amb tots els ingredients que anirem trobant al llarga del cd (si aquesta no t'agrada, ja pots llançar el cd; o dur-lo a la papera de reciclatge, clar).

El bakalao continua amb Mothership que està prou bé, per continuar amb Anything Can Happen In The Next Half Hour: hit número 2 del cd. Sí senyor. Comença brutalment bé, enganyant-nos i fent-nos creure que lo que sentim és música que podria sonar dins de qualsevol cotxe tunejat amb els vidres abaixats i el sub-woofer a tot drap, per passar a ser una cançó agressiva i calmada a parts iguals. A part, la lletra és de deu.

Mentres va passant el cd me n'adono que, lo que més m'agrada d'ells és que han trobat un equilibri perfecte entre melodia i brutalitat, trance i hardcore, cants i crits... D'una manera o altra, em recorda a Protest The Hero que també saben posar les gotes exactes de cada ingredient. Per cert, els Protetst The Hero treuen un cd nou el pròxim 29 de gener.

Més coses que m'agraden d'ells són les veus i els cors: continuo dient (i ho diré sempre fins que tots els grups del món se n'adonin) que uns bons cors són capaços de convertir una cançó bona en una cançó que passarà a la història (si més no, a la història particular de cada un de nosaltres) i que habitualment, per desgràcia, és una part que es deixa massa de banda. Agafar el guitarra o el baixista del grup i dir-li que cridi una mica per omplir no és la manera exacta de fer-ho: tant el cantant com els coristes han de ser bons cantants. Si més no, servidor de vostè pensa això.

Perquè les veus melòdiques d'Enter Shikari són realment bones i creíbles. Un altre cop: com Protest The Hero. Ahir un amic meu em va dir una cosa que em va fer molta gràcia: el cantant de Killswitch Engage (no els suporto i em fa riure -per no dir pena- que agradin tant a tantíssima gent. És un error, crec.) quan canta melòdic sembla que vulgui ser l'Elvis Presley del s.XXI. I realment sona ridícul enmig de tant crit. Desenganyem-nos: els qui saben combinar els crits/guturalitat i demés amb uns melòdics ben benparits sense sonar falsos ni artificiosos són 4: en Burton de Fear Factory (s'ho va inventar ell, no?), en Chino de Deftones, en Rou d'Enter Shikari i en Rody de Protest The Hero. Segurament n'hi ha més, però ara no em venen al cap. Més punts per ells.

I per no fer la crítica més llarga que he fet mai, ho començaré a deixar aquí.

Només et recomanaria que escoltessis, almenys, a part de les dues que ja t'he dit abans, Sorry, You're Not A Winner, Jonny Sniper (el principi d'aquesta cançó sembla tret de qualsevol videojoc de Master System II; de fet, aquesta sensació es va repetint sovint al llarg del cd, però és aquí on més m'ho sembla) o Adieu (una pseudo-balada prou digna).

En definitiva: crec que et pot fer passar una bona estona convertint qualsevol racó de casa teua o del teu cotxe en una discoteca extremadament happy àvida de subidons. Perquè, no ens enganyem, a tots sempre ens ha fet una mica d'enveja això, no?

Valoració objectiva: 3,56/5 No hauria de ser així, però avui en dia la mescla de dos estils ben diferents ja es considera una proposta original. Ja et dic, crec que és un error, però si partim d'aquesta base, Enter Shikari són prou originals com per donar-los l'oportunitat que deneguem a molts d'altres perquè simplement copien lo que es porta.

Si vols un hardcore fresc i dinàmic, i no un hardcore tan d'ara d'a veure qui és més dolent i fa mes breakdowns en una sola cançó, pots donar-los un vot de confiança i fer-te amb el seu cd.

Valoració subjectiva: 3,77/5 Hi ha vegdaes que no demanes massa a un grup ni a un c d, només vols que t'entretingui una mica i prou. I aquest cd ho fa sobradament. Tinc tornades al meu abast, tinc veus melòdiques i cridaneres ben combinades, tinc subidons discotequeros a full, tinc cançons accessibles... Què més vull?

Contacte: http://www.entershikari.com

*Tota la vida n'havia dit (d'una forma bastant despectiva, per cert) bacallà, o simplement música màquina, però pel que es veu es diu així: trance. Doncs molt bé.

The Crinn - the crinn

2008-01-23T10:33:00.000+01:00

The Crinn són el nou fitxatge de Nuclear Blast (o si més no, un dels nous) però això avui en dia ja no és garantia de res. Comença a ser una mica avorrit veure com les teòricament alternatives i modernes discogràfiques opten sempre per la filosofia de peix al cove i no arrisquen gens en buscar grups que realment aportin alguna cosa novedosa a la música. Necessiten un Monchi urgentment.

Amb això vinc a dir que, tot i que és indubtable que aquesta gent toquen molt bé i també componen bé, no són res de l'altre món sinó que, en més o menys quantitat i amb més o menys encert, ja els hem sentit d'altres vegades.

És a dir, si primer em poses una cançó de Zubrowska i després una d'ells, molt probablemnt pensaré que estic escoltant el mateix grup. I qui diu Zubrowska, diu The End, els primerencs The Dillinger Escape Plan o, en menor mesura, Cephalic Carnage. Res de nou sota el sol.

Però amb tot això no vull dir que no sigui un ep recomanable, sinó que només t'aviso que això ja ho has escoltat moltes d'altres vegades i que, si ets com jo que ja n'estàs una mica fart, això no t'aportarà res de nou. L'única cosa que pot aportar és que, si en uns anys es converteixen en un grup gegant i famós arreu del món, tu ja tindràs el seu ep i podràs dir que antes, cuando estaban con Corrosive Recordings, molaban más y ahora son una puta mierda.

En definitiva, no cal que m'allargui massa més: si ets un seguidor encegat d'aquest estil tan peculiar i tan valorat avui en dia (estic parlant evidentment del math-core-amb-tocs-grind-i-una-mica-emo-sense-oblidar-nos-de-messhugah-ni-del-jazz-de-los-cojones) doncs aquests poden passar a engrossir la llista dels teus grups preferits (perquè ho fan realment bé) però si com jo, ja comences a estar cansat de tot això, els oblidaràs en un tancar i obrir d'ulls.

Tu esculls.

PS: lo millor d'ells, el títol de la quarta cançó: Fight fire with water, you idiot. Em trec el barret, sí senyor.

Valoració subjectiva: 3,7/5 No hi ha dubte que, tot i lo dit anteriorment, Nuclear Blast han fitxat un gran grup (com no podria ser d'altra manera). Toquen molt bé i composen millor. Però el cas és que no hi ha ben bé res que, després d'escoltar l'ep, se't quedi gravat a la memòria (excepte el ditxós títol que t'he dit abans). Sigui com sigui, serà millor no perdre'ls la vista, per si de cas.

Valoració objectiva: 2,5/5 Els aprovo justet, justet per tot això que has anat llegint: The Crinn ho fan molt bé però és lo que fa tothom ara mateix. Recordes quan tothom criticava els grunges de segona (i tercera) generacio? I els nu-metaleros de segona (i tercera i quarta) generació? Doncs amb una mica de sort, aviat començaran a sorgir les crítiques cap a aquests grups fins que tindran molta menys rellevància de la que, immeredescudament se'ls dona ara, i estarem a les portes d'algun moviment nou dins del metal... Ahhh*, quan arribi aquest dia...
Contacte: http://www.thecrinn.com

*Aquest Ahhh es pronuncia com els del Monegal.

World Downfall / Nashgul - split ep

2008-01-17T22:57:00.000+01:00

Potser encara no ho saps, però tens la necessitat de tenir el nou ep de Nashgul.

PS1: també tindràs l'enorme necessitat de tindre a les mans el nou cd recopilatori de Nashgul (i més si no tens tocadiscos). Jo la tinc, més que res per allò de poder escoltar-los al cotxe -per exemple- i no únicament al menjador de casa.

PS2: que un grup de grindcore es digui Wolrld Downfall ja diu molt (o molt poc, segons com es miri) d'un grup (o dos!). Però si a sobre fan una versió de Denak ja és per plegar. Són necessaris tants tòpics junts? Un cop dit això, els World Downfall d'aquest ep molen prou. No et poso cap enllaç perquè ni ells en faciliten cap, ni n'he pogut trobar cap. Ser underground deu ser això: no cedir informació. Un gallifante per ells.

PS3: no poso nota perquè m'estic deixant portar massa i no seria gens justa. A més, el 5/5 encara me'l vull abarrotar una mica més.

PS4: 4 postdates són suficients.

God Is An astronaut - far from refuge

2008-01-07T23:24:00.000+01:00

God Is An Astronaut només tenen de lleig el nom. Tot lo demés és bellesa absoluta. Comprova-ho.

Fa molts dies que, xafardejant per la xarxa, vaig topar-me amb aquest bloc on per primera vegada vaig sentir el nom de God Is An Astronaut. Com que no tenia massa feina, vaig buscar el myspace d'aquests xicots (irlandesos, per cert) i la seua pàgina web, i va ser com trobar l'Atlàntida (potser no tant, però estic en un d'aquells moments irracionals d'eufòria).

Així que vaig demanar tota la seua discografia (4 cds) llavors mateix pel simbolic preu de 51$, que venen a ser 34,27€, amb despesses incloses (ve dels EUA). Un altre cop, torno a topar amb la mateixa paret: la música potser no és tan cara, només és qüestió de buscar una mica.

Si encara no els has volgut escoltar et donaré un motiu perquè ho facis ara mateix o una bona raó per no fer-ho mai: God Is An Astronaut són capaços de deixar en calces als mateixos Red Sparowes/Mono/Explosions In The Sky i qualsevol altra cosota semblant al post-whatever del moment. I ho dic amb el (quasi) total convenciment que no me'n desdiré mai. No és pas una idea esbojarrada que no he sospesat, sinó la culminació de moltes escoltes seguides de tots els seus cds.

En què et bases per dir una barbaritat d'aquest tipus, pecador? Doncs en vàries coses. La primera és que, a diferència de molts altres grups d'estil similar, no puc escoltar G.I.A.A. sense parar l'orella tota l'estona; un defecte que tenen molts grups d'aquests és que, al cap de l'estona d'escoltar-los, corren el perill de ser confosos per simplement música instrumental d'ambient o, directament, per música d'ascensor, però aquests irlandesos saben mantindre viva l'atenció de l'oient (o si més no, la meua atenció, que ja és suficient) al llarg de tot un cd.

També admiro d'ells les melodies. No sé on ensenyen a fer això, ni sé de quins grups han après a crear aquestes melodies, però el cas és que són únics fent-ho. L'últim minut i mig de la cançó Far From Refuge, per exemple, en quin moment d'inspiració el van fer? O Sunrise In Aries. O New Years End. Són coses que no sé si podré arribar a entendre mai i coses que em deixaran sempre amb la boca oberta.

Per un altre costat, les parts més fosques i tristes són tan captivadores i evocadores que et fan petit, petit, fins deixar-te en no res. Com ara Darkfall o Tempus Horizon (de lo milloret del cd: l'últim minut d'aquesta cançó em va posar els pels de punta el primer cop que la vaig escoltar).

Puc dir una última rucada? Doncs m'agradaria confessar-te que, quan escolto God Is An Astronaut, somio que tinc un teatre a la meua disposició i que els puc escoltar a tot drap a les fosques a qualsevol butaca del mig de la platea. T'ho imagines? Seria fantàstic.

En definitiva, moltes gràcies Marto per descobrir-me el meu grup preferit de la temporada (algú ha dit hype particular que tinc tot sovint?) i el millor disc de l'any.

Valoració objectiva: 4,39/5 Ras i curt: que digui que aquest és un mal grup i que aquest és un mal cd, no té ni idea de res.

Valoració subjectiva: 4,77/5 Ras i curt: que digui que aquest és un mal grup i que aquest és un mal cd, no mereix viure.

Contacte: http://www.superadmusic.com/god/

previsió pel 2008: Korn continuarà apestant (i els seus defensors, també)

2008-01-06T23:24:00.000+01:00

Avui, per sort o per desgràcia, he vist un videoclip de Korn a Fly Music i és una merda com un piano (la cançó i el videoclip).

Ja fa temps que els vaig perdre la vista (el Take A Look In The Mirror ja no el vaig comprar) però veig que no vaig fer malament del tot.

Qui ho diria... Un grupàs collonut fent el ridícul així. Com el Ronaldinho mateix. Com a bon malparit que sóc, m'ha vingut una cançó al cap... Va per vosaltres, Korn i Ronaldinho:

Enter Shikari - sorry, you're not a winner

Per cert, bon any nou.

The Dillinger Escape Plan - ire works

2007-11-29T23:14:00.000+01:00

Redoble de tambors...

Senyores i senyors:
A partir d'avui (i fins a una nova revisió d'aquí a 100 dies on, molt probablement es canvïi d'opinió)
The Dillinger Escape Plan deixen la categoria
grups amb una discografia perfecta
per passar a la categoria
grups que fins ara portaven una discografia perfecta.

(Se senten insults, esbufecs de decepció, crits, alarits de ràbia i terror. Algú es desmaia...)

Ara mateix em faré molta mania perquè només se m'ocurreixen els tòpics més suats que es fan servir a les crítiques de qualsevol revista quan parlen de qualsevol cd nou, com ara:

El tercer disc és el de la consagració d'un grup.

Doncs aquí es compleix. Entenc que aquest serà el cd que els obrirà les portes del mig món que els falta per conquerir (però a mi no m'ha acabat de convèncer.) Els qui creien que eren massa absurds hauran de canviar d'opinió perquè aquí se'ls veu mes coherents que mai. Els qui creien que estaven massa estancats, també hauran de canviar de parer perquè aquí han introduit una diversitat llarguíssima d'elements nous (ja te'ls diré després). Els qui creien que amb el cd anterior (Miss Machine) s'havien suavitzat una mica, doncs també hauran de canviar, perquè... ve el segon tòpic:

Aquest tercer disc és una mescla del primer i del segon.

I és absolutament veritat. A Calculating Infinity (tothom de peu) van ser els més bèsties del cotarro, cosa que amb Miss Machine va canviar una mica (només una mica, però lo suficient per a que els nazis se'ls tiressin a sobre) perquè van posar alguna tornada que pots arribar a cantar mentres treballes o vas caminant pel carrer (ara em ve al cap Setting Fire To Sleeping Giants). Doncs ara tothom hauria d'estar mig satisfet (i per tant, mig decebut) perquè hi ha una mica de tot: bocins del primer cd (com ara la primera cançó, Fix Your Face) i moments del segon (com ara Milk Lizard).

A part d'aquesta mescla tan peculiar, han donat un pas de gegant endavant en la seua particular investigació com ara a Black Bubblegum (els mataran per això...) que podria escoltar la meua mare sense escandalitzar-se massa; o l'introducció, ara ja sense complexos, de l'electrònica a When Acting As A Wave o Dead As History (particularment, les he trobades una mica avorrides, però ja se sap que jo no he sigut mai massa modern, ni massa obert); i també la introducció d'un element que forma part del tercert tòpic (utilitzat per gent que porta rastes, té accent de Barcelona, o simplement és inútil, en els casos en què els grups fan alguna cosa bastant complexa i allunyada del món del metal) com és:

Fan una cosa una mica especial/estranya... quasi com jazz.

(Ho odio.Ho odio. Ho odio. Ho odio...)

És el cas de Horse Hunter, que podria passar perfectament per una cara-b (així de desastrosa és). Pots canviar la paraula jazz per flamenco i tindràs Mouth of Ghosts (bastant més entretinguda que l'anterior). S'agraeix l'esforç però, en general, aquestes coses no m'entusiasmen massa.

Doncs sí, per acabar: el nou cd d'aquesta gent, Ire Works, m'ha deixat una mica fred. Deu ser que hi havia posat massa esperances, però per mi, bàsicament, no han complert les expectatives. Sempre em quedarà l'opció de comprar-me el cd de Monkey Hole, que diu que s'hi assemblen tant...

Per cert, encara no he dit la meua particular estupidesa del dia, però ara mateix esmeno l'error: la veu del cantant, a les parts melòdiques, a vegades em recorda a l'Anastacia (la de la pel·lícula no; la de Anastasiahacegimnasia, tampoc; em refereixo a la cantant que té la mateixa veu que en Bozzo...)

En fi...

Valoració objectiva: 3,5/5 És un disc notable, entretingut i capaç d'oferir allò que buscaries a qualsevol cd de The Dillinger Escape Plan. A més, no s'han adormit gens i han provat coses noves prou interessants. Però una crítica exageradament alta no seria prou fidel, perquè estem parlant de The Dillinger Escape Plan i no de qualsevol grup... espanyol. De la mateixa manera que s'està criticant el rendiment de Ronaldinho, s'hauria de criticar als DEP. Tot sigui per intentar que tornin a ser els millors.

Una cosa boníssima del cd (i deixa que em faci pesat) és el preu: 29$ (incloent despeses) amb una samarreta de regal (talla M; ho dic per si mai me'n vols regalar una del teu grup, o de qualsevol altre). Deixa'm fer números... 29$ = 19,65€ (cd+samarreta+despeses... Buf! Que car!)

Valoració subjectiva: 3,1/5 Pensava que seria una cosa meravellosa i s'ha quedat en un cd que (només) està molt bé.

Pot semblar-te una cosa ridícula però, per exemple, penso que l'ordre de les cançons li resta punts. Els interludis (o com vulguis dir-ne) When Acting As A Particle i When Acting As A Wave pots trobar-los interessants si tu vols però, a mi, em tallen tot el desgavell tan groovy que portaven fins al moment.

I l'artwork és el més lleig de l'any, i qui sap si de la dècada, sens dubte (un altre cop, no sóc prou modern ni sofisticat com per trobar-li algun tipus d'encant).

Però la majoria de les cançons són molt bones. Estic segur que d'aquí unes setmanes, quan el tindré més apamat, li pujaré la nota mig punt. Fins llavors d'haurà de quedar amb això.

Contacte: http://www.myspace.com/dillingerescapeplan

The Ocean - nou disc

2007-11-09T00:01:00.000+01:00

Doncs si les coses no fallen -i la meua memòria, tampoc- avui surt el nou cd de The Ocean: Precambrian. De fet, avui es posa a la venda a Alemanya (d'on són ells mateixos), Itàlia (d'on és en Zambrotta), Suïssa (d'on és el Toblerone) i a Àustria (d'on era n'Adolf).

La resta d'Europa s'haurà d'esperar fins el dia 27, però no crec que això sigui massa problema pels comunistes de P2P i similars...

Si encara no els coneixes (perquè ets així de despistat) escolta'ls aquí, on podràs escoltar dues cançons del nou cd. I si no vols fer aquest petit desgast físic/auditiu/intel·lectual, doncs no el facis i deixa't perdre un dels millors -i més novedosos i inquiets- grups europeus.

Ara mateix estan de gira per Europa juntament amb Nahemah -que representa que són bons perquè els ha fixat Lifeforce Records però a l'hora de la veritat són tan bons fent cançons com el Mago Fèlix fent dansa clàssica- i amb Intronaut, que són tan bons com els anteriors.

Doncs molt bé, no?

Deftones i blogspot

2007-11-07T14:52:00.000+01:00

Si darrerament has visitat la pàgina web de Deftones, ja ho sabràs. Però si aquest no és el teu cas, t'explico que Deftones estan gravant un cd nou (bé!) i ho van explicant, més o menys (i en anglès, of course) en un bloc de blogspot que pots llegir aquí.

I què diuen? No gran cosa. De fet, només parla en Chi i no explica exactament res; tan sols divaga (fixa't: arriba a explicar com va passar la festa de halloween...) però sempre és curiós llegir què diuen sobre el seu dia a dia els membres d'un dels grups que més bé em fan passar l'estona (al cap i a la fi, aquesta fòrmula funciona tan bé amb els del tomate que Deftones han decidit adaptar-la per no decebre a la seua parròquia més hooliganiana).

En quant al disc... Estan trabajando en ello. Ni dates, ni detalls de l'estudi, ni possibles col·laboracions, ni res.

Sigui com sigui, llegint aquest bloc, pots arribar a una entrevista que ha fet MTV a Chino Moreno on el cantant explica que té a punt una sèrie d'EPs de Team Sleep que distribuiran gratuïtament a través d'internet (chúpate esa, Radiohead!).

Bones notícies, ja ho veus!

Haemophagia - from sickness to cult

2007-10-29T20:27:00.001+01:00

No podia ser d'una altra manera: Haemophagia han fet un album de debut que ratlla la perfecció. I dic que només ratlla la perfecció perquè, ja que parlem d'un cd amb cara i ulls vull ser una mica més exigent que amb la seua maqueta.

Primer: l'artwork. És preciós (se'm permet utilitzar aquesta paraula tant així amb aquest tipus d'artwork?). Dona bo mirar-lo per tots els costats i obrir el llibret.

La imatge d'un grup no ho és tot ni molt menys, però d'aquí a que un amic et faci una portada amb el Paint o el Gimp hi ha un camí ben llarg que més val no recórrer (a no ser que aquest amic sigui en Remy de Headsplitdesign, com és el cas d'Haemophagia). Imagino que un punt més a favor de l'artwork és que inclouen les lletres (a mi, personalment, no em fa ni fred ni calor que hi surtin o no. Quan vulgui llegir, agafaré un llibre...)

Segon: la música. Recordes la maqueta? Doncs no han baixat el nivell compositiu (imagino que un bon grapat de les cançons que surten aquí, ja les tenien llavors), ni tampoc han baixat la qualitat en l'execució.

Així que si poses el cd al reproductor, et trobaràs de bon començament amb Appealing Obliteration (la pots escoltar al seu MySpace) llesta per deixar-te bocabadat. El missatge que llancen des del principi és clar: res no ha canviat. La guitarra (les guitarres) sonen igual de bé que abans. El baix ha millorat (sobretot als bocins que es queda sol. Enrampa!) I la bateria en general ha millorat però la caixa potser s'ha quedat una mica coixa perquè queda una mica sense vida. El cas és que no m'ha entusiasmat, però potser és que sóc un cas per estudiar perquè no he trobat massa caixes que m'agradin en cd (i menys en concert). Potser encara no he entés la filosofia d'aquest instrument...

Tot i això, Appealing Obliteration, té un acabament que em té enganxat del tot. No és res de l'altre món, ni han inventat la sopa d'all, però m'encanta escoltar-lo i recordar la primera vegada que el vaig escoltar i que, evidentment, em van fer caure en la trampa... No dubtaré a posar-la en qualsevol recopilatori pel cotxe.

Vengeance Through Murder, la segona cançó del cd, és tremenda; un in your face en tota regla. Només li trobo un però: té un solo de guitarra que sembla que acabi una mica en punta (just després de fer servir el whammy per útlima vegada) i sempre em deixa una mica perplex. Imagino que està fet de forma intencionada, però no sé si podré acostumar-m'hi mai.

Una altra sorpresa és la quarta cançó, From Sickness To Cult, que comença amb la veu d'en Xavi de Noisedrome i continua amb la d'en Jordi del mateix grup. No massa grups d'aquest estil tindrien la gossadia a fer una cosa així (quedaria segurament massa poc undergound) però, personalment, ho agraeixo perquè trenca totalment amb el discurs del cd. Aquí deixen el brutal-death per encarar el grindcore amb tots els ets i uts. També hi han convidat en Dani de Nebulah, i guturaleja tan bé com en Roi mateix. Li donaria un 10 si no fos per la primera frase de la cançó que entra una mica a contrapeu.

Més perles del cd: Head Shot. Potser és perquè la van tenir molt temps penjada al MySpace, però té un atractiu especial. Potser són els canvis de ritme, o potser és que és la més accesible de totes les 8 que componen el cd, o potser és que a estones és groovy com ella sola, però sigui com sigui és de lo milloret del cd.

I encara una última sorpresa: Funeral Inception. Potser a algú li semblarà que fer una versió és un tòpic obviable i feixuc, i més si es fa pràcticament calcada, però si la versió en qüestió és de Suffocation la cosa té, si més no, mèrit. Perquè se n'han sortit d'una manera brillant (quasi insultant!).

Com a últim detall et comento que al llarg del cd han escampat uns sub-greus (sobretot a Head Shot) que, si bé en principi funcionen molt bé (però que molt bé, eh! Això al cotxe és espectacular!) potser n'abusen una mica. Per una altra banda, crec que estaria molt bé que en el segon cd també els posessin (i en el tercer, i en quart...) i que es convertís en marca de la casa Haemophagia.

Valoració objectiva: 4,2/5 Si et va el brutal-death a voltes tècnic i a voltes simplement triturador, gaudiràs molt amb aquest cd. No és massa llarg, la qual cosa s'agraeix perquè no arriba a embafar i té suficients detalls per no fer-lo simplement brutal i prou.

Valoració subjectiva: 4,52/5 No és cap secret que Haemophagia són una de les ninetes dels meus ulls*, però és que aquest cd és de traca i mocador. Sigui pels detalls que guarda el cd (els 3 convidats a les veus, els sub-greus, la versió de Suffocation...) o sigui perquè toquen realment bé i composen pensant en l'oient (si més no, així m'ho sembla), aquest cd es converteix, sense pensar-m'ho més, en el millor de l'any (fins que m'ho repensi una mica més pausadament i faci balanç... La memòria em falla una mica i no puc recordar quins cds han ortit enguany).

Contacte: http://www.myspace.com/haemophagia

*Fes-te fotre! Que acaramelat que queda. Ningú diria que estic parlant d'un grup de brutal-death.

Coalesce estan vius

2007-10-29T18:35:00.000+01:00

Coses del destí: fa uns anys (el 1996), vaig descobrir Coalesce gràcies a l'split que van fer amb Napalm Death (In Tongues We Speak) i uns anys més tard (el 1999) vaig comprar-me el cd 0:12 Revolution In Just Listening. Però després ja els vaig donar per morts, no perquè no m'haguéssin agradat els seus cds, sinó perquè sembla que van perdre quota de pantalla a la premsa i per mi, si no surt a la premsa, no existeix (prou)*.

Però, ai las!, fa uns dies que tinc l'iTunes i, tot passant alguns dels cds a l'ordinador, els he redescobert. I no han perdut pas l'encant! Així que m'he animat i he visitat la seua pàgina web per assabentar-me que, per sort i per sorpresa meua, segueixen vius i que tots aquests anys no han estat precisament aturats. I no vegis quina alegria més gran! Molt probablemnt, si no fos per ells, no hauria donat una opció a The Dillinger Escape Plan; vull dir, un amic em va dir, si t'agraden Coalesce, aquests t'agradaran. I ja ho veus si em van agradar! Dins del meu Top5 particular, estan ben amunt i ara m'ha agradat pensar que és gràcies a Coalesce perquè ells van ser el primer pas. I Coalesce els vaig conèixer gràcies a Napalm Death (per allò de l'split que t'he dit abans) i Napalm Death els vaig conèixer gràcies a... I així fins arribar a... Guns n'Roses? Ja veus quina rucada.

I on vull anar a parar amb tot això? Doncs enlloc. Però estic tant satisfet amb la meua retrobada que tenia ganes de posar-ho aquí. Ja ho veus si és fàcil. No és una notícia bomba ni forma part de l'actualitat dins del món del metal o del hardcore (encara es fa servir el mot math-core?) però m'ha sortit de la pebrotada fer aquesta publicitat gratuïta del grup que em van obrir els ulls a un món completament nou per mi (juntament amb Unsane). Quins dies! Tot era nou i excitant**. En canvi, avui en dia tot és bastant més avorrit (no?).

Definitivament, si puges al meu cotxe aquests dies, escoltaràs el 0:12 a tot drap.

*De fet, aquesta frase és mentida. Però el què passa és que exactament no sé per què no els vaig seguir més d'aprop. No m'agradaven prou? No! Per mandra? Podria ser. Aglutinament exagerat de nous grups per descobrir? Sí, segurament era això.
**Efectivament: ja repapiejo. Ja semblo aquells heavys calbs i grassos que parlen tot el sant dia de Sodom, Tankard i Kreator... O dels heavys encara més calbs i més grassos que parlen tot el sant dia de Bon Jovi, Europe i Barón Rojo...

Machine Head - the blackening

2007-10-04T01:02:00.000+02:00

Encara recordo els dies en que escoltar Machie Head era una cosa excitant. Quins dies...!

Em considero un seguidor seriós d'aquest grup, arribant per moments a hooliganisme-encegat-i-molón, però moltes vegades els he perdut el respecte. Durant una bona temporada, em va fer molta mandra escoltar-los (després d'engolir mil cops seguits el The Burning Red fins que van treure el Through The Ashes Of Empires -amb tot el Supercharger pel mig inclòs-) però tot i això vaig anar a veure'ls en concert (amb l'horripilació dels Hedtrip de teloners...!) i em vaig esbarallar, a tort i a dret, negant les evidències, amb els seus detractors més acarnissats (el hooliganisme es basa en això mateix.)

Llavors, vaig recuperar la fe (juntament amb 100.000 milions de tones de fans i periodistes més) amb Through The Ashes Of Empires. Perquè, siguem seriosos i sincers, aquest disc és un 10 com una catedral. I més venint d'on venia.

I deu ser precisament l'èxit i la bellesa del seu anterior disc lo que els ha dut a fer aquest The Blackening. Si en aquell tornaven a ser molt heavys, en aquest han volgut tirar la casa per la finestra i ser absolutament heavys. Si en aquell eren enrevessats i es mostraven suggerentment tècnics, en aquest s'han passat de frenada i han fet molts bocins obviables i avorrits per l'oient. I si en aquell van gaudir component-lo i tocant-lo, en aquest han oblidat que això haurà d'escoltar-ho algú o altre i ha de tenir una mica de ganxo.

Així que ja pots fer-te la idea del què m'ha semblat The Blackening: a estones m'encanta i a estones m'avorreix més que una versió del Supercharger feta amb el guitarpro dels nassos.

La primera cançó, Clenching The Fists Of Dissent, sembla que podria haver format part del cd anterior i això té tant d'encoratjador com d'enganyós, perquè aquesta és rematadament bona i entretinguda -a pesar de durar 10 minuts- i en concert segur que és l'hòstia (una cosa que mai han perdut és l'energia en directe: dubto que hi hagi grups tan perfectes com ells damunt d'un escenari. Igual de bons sí, millors... Mmm... Difícil, difícil. Potser Skunk D.F.* i para de comptar...) però la segona, Beautiful Morning, ja és més justeta (només pel títol ja fa mandra escoltar-la) i no la salva ni el típic crit RobbFlynnesc de Fuck you all! del començament.

En canvi, Aesthetics Of Hate, torna a canviar el panorama. Escolta-la aquí. És un bon single amb la marca inconfusible dels més primitius Machine Head i, a la vegada, dels més moderns. Una estrofa bona, una tornada millor, i uns solos que, tot i que no sé per què, em recorden als putos Bullet For My Valentine, no fa angúnia escoltar. És més... Són molt happys!

Llavors tornem a baixar... I a estones tornem a pujar fins a tenir l'horrible sensació que l'inestabilitat és tan gran, que potser no val la pena perdre-hi massa temps. Si més no, no pas tant temps com amb Burn My Eyes, The More Things Change o Throguh The Ashes Of Empires.

Per acabar d'arrodonir-ho, inclouen com a bonus-track la versió (que, tot sigui dit de passada, van fer per encàrrec de Kerrang!...) de Master of Puppets de Metallica i, bé, què vols que et digui?, no té cap al·licient perquè la fan calcada.

Valoració subjectiva: 2,99/5 No és de lo milloret que han fet mai, sense cap mena de dubte. Però no és un mal disc. Hi ha bons riffs, bones estrofes, bones tornades; la veu d'en Robb Flynn continua millorant a cada disc i en Dave McClain cada cop fa més mèrits per engrossir la llista de bateries imprescindibles... Però, tot i això, no és pas un cd per recomanar.

Valoració subjectiva: 2,8/5 Hòstia, com em dol, però no els puc puntuar més alt perquè, com ja t'he dit, els excessos que s'han permès aquí són exagerats. Una cosa és l'èpica de Through The Ashes Of Empires i l'altra és la grandiloqüència sense sentit i sense diversió de The Blackening. Ai, no ho sé pas... Segur que canviaré d'opinió quan em trobaré algun metalhead que em dirà que el útlimo de Machine Head es una mierda. Perquè em conec...

Contacte: http://www.machinehead1.com

*Darrerament estic molt xistós.

Exclusiva: fotos noves d'en Ross Robinson treballant en el seu nou projecte

2007-10-03T14:56:00.000+02:00

Doncs sí: sembla que en Ross Robinson torna a estar enclaustrat dins de qualsevol forat fent de les seues amb els equips de so. Vinga potenciòmetre a dreta i esquerra i vinga fader amunt i avall. Tant de bo aquest senyor faci una cura d'humilitat i vagi a alguna acadèmia de so. Les nostres orelles ho agrairan (pero no les dels sords que creuen que Life Is Peachy sona de la muerte que te cagas que tiene un sonido oscuro que flipas aunque no se distingue el bombo del bajo. És que s'ha de ser underground...)

La foto* del geni** en qüestió:

Se'l veu enfeinat...***

*Robada de l'imprescindible bloc d'en Quimi Portet, diari d'un astre intercomarcal.
**Espero que s'hagi notat el sarcasme.
***Efectivament, aquest post és una estupidesa. Però més estúpid és en Ross Robinson i prou bé que li va.

Rotten Sound - consume to contaminate

2007-10-01T22:33:00.000+02:00

Grind a tot drap!

Amb grups com Rotten Sound, les coses semblen molt més fàcils del que ho deuen ser realment. Vols un disc de grind enganxós i brutal? Doncs aquí el tens.

No hi ha massa cosa a dir: tots sabem que el grind nòrdic és de lo milloret i Rotten Sound no ho han fet mai malament del tot. Però és que si l'anterior Exit ja era superb, aquest Consume to Contaminate ja és la crème-de-la-crème.

Fet i fotut, no difereix massa de l'anterior, excepte amb la durada (aquest nou cd és un ep de tot just quinze minuts) i la producció: per raons més que òbvies, aquest cop ja no han pogut comptar amb la col·laboració de Mieszko Talarczyk però el cas és que, tot i això, estic segur que van anotar en una llibreta tots els trucs del desaparegut tècnic perquè el nou cd sona de la manera que el faria sonar en Mieszko. Fes la prova.

Així que, si vols un bon disc de grind amb una producció perfecta, aquí el tens. No suposa cap revolució dins del grindcore (ni tan sols quan escoltes un cello i un teclat a l'interludi CTC; tot i queda prou bé i curiós enmig de tanta brutalitat) , però crec que ara mateix és el moment d'aprofitar el bon estat de forma d'aquest gènere i no pensar en si s'està avançant molt o poc o si s'està estancant.

Valoració objectiva: 3,89/5 El grind és grind i esperar a que canvïi una mica és com esperar que en Capello tregui un defensa per un davanter. Si tens en compte això, el nou (bé, ja no tan nou perquè a principis de l'any vinent ja en treuran un altre) cd de Rotten Sound et satisfarà prou com per pensar que no has perdut calés i que d'aquí uns anys no s'haurà devaluat ni una mica, sinó al contrari.

Valoració subjectiva: 3,75/5 Tot i que hi ha molts candidats (Gadget, Catheter, Nashgul, From The Ashes, Sayyadina, Japanische Kampfhôrspiele, Looking For An Answer o Leng Tch'e) per cobrir el buit que van deixar Nasum (un dia comptaré les vegades que he citat aquest nom al llarg de tots els posts; segur que la xifra em sorprendrà per exageradament alta), de moment ningú ho ha fet; però crec que per molts motius (com per exemple, per veterans i supervivents com Napalm Death) Rotten Sound són els qui més s'ho mereixen. I si no ho són...doncs seran el millor grup a la banqueta.

Contacte: http://www.rottensound.com

Fabchannel.com

2007-08-07T16:38:00.000+02:00

Només sóc ràpid quan -efectivament- no convé i extremadament lent totes les altres vegades. Així que no em culpis si no he descobert aquesta bastant interessant pàgina fins ahir a quarts de nou del matí quan -tot sigui dit de passada- vaig sentir a parlar d'ella a Catalunya Ràdio de la mà d'en Marc Serena. Efectivament (per segona vegada) un servidor de vostè escolta Catalunya Ràdio* al matí. Podria llevar-me amb la música de 150.000 grups diferents cada dia, però prefereixo escoltar una mica les notícies. Vés quines coses.

El cas és que una de les notícies d'avui era que Mazoni i Sanpedro entraven a engrossir la llista de concerts que es poden visualitzar a aquesta pàgina web. I no, no tinc especial predilecció per cap dels dos grups -de moment- però sí que vaig esperar fins al vespre per poder veure de què va aquesta pàgina.

I no és res més (res més?) que una pàgina on hi ha un bon munt de concerts (àudio + imatge) per veure de forma totalment gratuïta. Bona notícia!

El curiós del cas és que els concerts són sencers -com si es tractés d'un dvd- tenint, a més, la possibilitat de saltar les cançons (també et diu els noms de les cançons).

La llista no és excessivament llarga però és prou entretinguda i variada. Hi ha ben bé de tot: pop, punk, electrònica i una mica de metal també. Pots veure-hi, entre d'altres coses, concerts d'Isis, Still Remains (són horribles en concert, però se salven de la foguera perquè són capaços d'esciure hits enormes com The Worst Is Yet To Come ), Trivium (de veritat agraden a algú? Becs...!) o Dimmu Borgir. També Red Sparowes, però no sé si es consideren metal o no. Sigui com sigui, veure un concert d'ells és tota una experiència, ni que sigui a través de l'horrible pantalla de l'ordinador.

Doncs això és tot... Ja veuràs com s'hi poden trobar coses prou interessants perquè això no són les típiques pàgines web on hi ha centenars de milers de milions de clips de metal (http://metalvideo.com o http://clayden-metalvideos.blogspot.com) com si fossin un best of del YouTube; a Fabchannel.com la feina és una mica més feixuga que tot això i els resultats són òptims. Passa-t'hi un moment a xafardejar!

*Això, de fet, no és ben bé veritat: si puc, poso RAC1, però a casa són més d'en Bassas que d'en Bosch. Espero, però, que amb l'arribada d'en Basté als matins això canviarà.

Vidres A La Sang - endins

2007-08-01T23:15:00.000+02:00

Potser és la mandra o potser és la calor; o simplement que aquest cd no m'ha enganxat tant com esperava, però el cas és que ja fa molts dies (però molts!) que volta per casa però no he trobat el moment de dir quatre cosetes sobre ell.

Si em deixés endur per la inèrcia que mou el món del metal diria que el nou de Vidres a la Sang és immillorable, brutal i el millor cd que s'ha editat en aquest país des de fa cent-mil anys, però no em deixaré per aquest xovinisme fastigós i sectari que tants cops he de suportar, i et diré que el nou cd m'ha agradat força però que la sorpresa estava en el primer i que aquest, simplement, no aguanta tan bé com aquell. Què hi farem!

Amb el temps vaig adonant-me que si una cosa saben fer molt bé els grups és escollir la primera cançó del cd, perquè Vidres a la Sang també han tingut molt bon ull començant amb Amb Tota Rancúnia. És un clàssic a l'hora de comprar música: la primera cançó és rematadament bona, la segona no tant, i així fins a fer un cd més aviat irregular.

O potser no és que sigui irregular i, simplement, és que jo no sóc el seu objectiu perquè a mi més aviat m'ha avorrit una mica. De fet, potser em van avorrir bastant el dia que els vaig veure a Lleida amb Napalm Death, Haemophagia i Nena Daconte i això ho vaig arrossegant fins a dia d'avui. Però és que aquest mig temps acaba amb la meua paciència; i el seu so extremadament net però trist i opac també.

Dins d'aquest Endins (he,he) no he trobat una nova La Terra i Tu ni tampoc una El més dur sempre guanya i és una llàstima perquè pensava que sí que serien capaços no ja d'igualar el primer cd, sinó de superar-lo. Imagina't la desil·lusió que suposaria que en Messi fes una mala temporada enguany... Doncs m'ha passat una cosa similar.

Coses positives? També n'hi ha. Per exemple és una sorpresa bona que hagin deixat de banda les lletres de Miquel Martí i Pol (excepte a Torna Al Teu Clos) i ells mateixos s'hagin posat a escriure'n. A part d'aquesta valentia que han mostrat, se n'han sortit molt bé i demostren que, si es fa molt bé, el català encaixa perfectament amb qualsevol estil. Al cap i a la fi, no és el primer cop que ho fan perquè ja van incloure una lletra pròpia -El Nostre Silenci- a l'anterior elapé que no s'arrugava davant les poesies de Martí i Pol.

Més coses positives: la tornada de l'última cançó, Tots Els Paisatges Són Iguals és brillant (la resta de la cançó no aguanta tan bé, però). La primera cançó, Amb Tota Rancúnia, també la posaré a qualsevol recopilació que em faci per dur al cotxe. I si em sento prou magnànim també hi posaré la segona, Els Limits de la Creació perquè és prou groovy i entretinguda i perquè el crit del minut 2:59 l'espero frisós cada cop que comença la cançó.

I fet i fotut, no hi ha massa cosa més a debatre perquè això dura 38 minuts repartits en 6 cançons i no hi ha massa on remenar. L'aprovo justet.

Valoració objectiva: 2,85/5 Jo és que no sé si puc ser massa objectiu amb ells. Em costa feina pensar que podrien merèixer una nota una mica més alta si no fossin ells.

Si te'l compres, no llençaràs els calés però no sé si t'omplirà del tot. En canvi, sí que recomanaria amb els ulls tancats el primer cd. Esperaré al pròxim treball per saber si la brillantor del primer cd va ser fruit de la casualitat (o dels molts dies de local d'assaig mastegant les 6 cançons) o si aquest segon és només una petita badada a causa de, posem per exemple, les presses.

Valoració subjectiva: 2,55/5 No em vull fer pesat. Esperava alguna cosa més. Coneixent-me, podria ser que d'aquí uns dies passés a ser el millor cd que tinc a casa, però fins llavors haurà de passar amb aquesta nota.

Contacte: http://www.vidresalasang.com/

Coldworker - the contaminated void

2007-07-31T22:45:00.000+02:00

Fixa't, ja el tenim aquí. Qui ho diria. Fa una mica més d'un any que vaig començar a llegir a la pàgina web de Nasum que el senyor Anders Jakobson començava un nou projecte, i ara ja l'estic escoltant.

Ja sé que no és sensat del tot, però tenia l'esperança que trobaria una mica més d'olor a Nasum però, tot i que sí que hi ha alguna cosa que, conscient o inconscientment, et fa vindre al cap Helvete o Shift, això és prou diferent. Amb Coldworker han volgut fer més death-metal que res, amb parts grind. Així que, vulguis que no, m'he decebut una mica. Potser hauria de parlar d'aquest cd més endavant, quan hagi sortit d'aquest estat de desil·lusió...

El cas és que, objectivament, és un cd suficientment vàlid com per saciar qualsevol metalhead que busqui algun grup nou i fresc però no necessàriament original. Poc més o menys, sembla que la història es repeteix una altra vegada: Nasum tampoc van inventar res però van oxigenar una mica el grindcore de fa 10 anys (fins a convertir-se en la nova referència absoluta.)

Si vaig a pams, et diré que la primera cançó és pràcticament perfecta: una bona introducció, i un primer riff que sí que podria ser de Nasum; una estrofa de pes (de les que s'aguantarien perfectament sense veu sense avorrir ningú) i una tornada (sí, sí, una tornada! Estem de sort!) per recordar i poder cantar en concert.

A partir d'aquí hi ha una mica de tot: moments més baixos com la segona cançó mateixa, D.E.A.D., i moments més brillants com Death smiles to me o A custom-made hell. Fins arribar a moments soporífers com Return to ashes que, si ens volen fer un favor, no la tocaran mai en directe perquè podria arribar a ser somnífera enmig de tan blastbeat.

Ja t'ho he dit, segurament no els faig cap favor parlant d'ells ara mateix, però en definitiva si te'l regales tindràs 14 cançons en menys de 40 minuts de death-metal-grind o grind-death-metal (que cadascú tiri cap on més li plagui) no massa tècnic però tampoc massa directe; ni massa divertit ni massa avorrit. Només tinc una cosa segura (i ja és molt!) i és que el grup promet i segurament ens regalarà cds excepcionals els pròxims anys.

... I l'artwork del cd és ex-qui-sit!

Valoració objectiva: 3,09/5 Un cd més que correcte de death-metal i suficientment corrosiu per fer sonar durant qualsevol festa al xiringuito amb un mojito a les mans...

A això has de sumar-hi que té un so que voreja la perfecció; lo curiós del cas és que l'han gravat al seu local d'assaig (però, el quid de la qüestió és aquí, ha passat per les meravelloses manetes d'en Dan Swanö a l'hora de mesclar-lo.)

Valoració subjectiva: 3,2/5 Espero que el pròxim cd d'ells em deixi amb la boca oberta. Aquest no és dolent, ni molt menys, però és que em vaig equivocar al pensar en uns possibles Nasum 2.0... (has vist quin tacte i quin bon gust fent bromes... Sóc el Zidane de l'humor!)

Tampoc no et vull enganyar, el puntuo una mica a l'alça perquè al grup hi ha qui hi ha, però la veritat és que tothom que gaudeix amb aquesta música hauria d'estar ben content de la decisió d'Anders Jakobson de no tirar la tovallola i de no aprofitar-se del nom del seu grup anterior. Més d'un ho hagués fet, no?

Contacte: http://www.coldworker.com

Converge - no heroes

2007-07-16T15:01:00.000+02:00

Hi ha discos que són de compra obligada, i n'hi ha d'altres que són de descàrrega gratuïta i sense remordiments obligada, com per exemple el nou de Converge: no val la pena gastar-se els calés en aquest cd. Si més no, a mi no m'ha semblat una bona inversió. Per sort, només em vaig gastar 9 euros per comprar aquest No Heroes a la botiga Revolver de Barcelona (quin gol em vau fotre!)

Ja sé que Converge també podrien formar de la hipotètica llista grups que facin lo que facin rebran puntuacions de 5 estrelles al costat de Tool, Nine Inch Nails, Deftones, The Dillinger Escape Plan, Muse o Isis, però el seu últim disc és un bluf seriós (imagino, però, que no massa gent està disposada a acceptar-ho); una badada que els deixa fora de l'altra hipotètica llista de grups que tenen, de moment, una discografia impol·luta.

I és que quan estàs a la cresta de la ola no et pots permetre el luxe d'editar un cd com No Heroes. D'una manera o altra és un error molt comú dels grups que han assolit un cert prestigi (sigui comercial o de crítica especialitzada) caure en l'auto-complaença i ser tan ingenus com per pensar que sempre els sonarà la flauta perquè han estat tocats per la mà de déu i que nosaltres, com a bons minyons, comprarem qualsevol cosa que editin mentre porti el seu nom a la portada. Volen viure de renda, vaja. Ens volen enganyar com l'imbècil aquest, que fa veure que juga a futbol i l'únic que fa és fer el subnormal damunt el camp de futbol.

Fes-te un favor i no te'l compris (no sé per què m'hi esforço: segur que no ho has fet!)

Valoració objectiva: 2/5 Em sembla que puntuo exageradament alt. Li dono 2 punts perquè, vulguis o no, hi ha moments que són purament Converge amb els quals sóc capaç de tornar a vibrar (més o menys). Tampoc no els vull puntuar massa baix perquè, de fet, això de moment només és una taca al seu expedient -però espero el seu següent cd amb les urpes ben afilades i fent salivera...- i tenen algun moment àlgid com Plagues o Versus però poca cosa més. Per contra, Weight of the world o Lonewolves és de lo més avorrit i cutre que han escrit mai. I la part central de Trophy scars és per oblidar-la ja mateix: baixa-te-la i escolta les veus horribles de borratxos que han colat per aquí per donar un aire més true al tema... Argh!

A part, el mateix artwork de sempre em comença a cansar.

Valoració subjectiva: 2,5/5 Si a la portada hi posés el nom d'un grup que no fos Converge qualsevol persona li donaria un aprovat justet perquè hi ha alguna bona idea però fa pudor de copia barateta de Converge... Doncs ja tens el per què d'aquesta puntuació.

Contacte: http://www.convergecult.com/

Nasum - nou merxandatge*

2007-07-09T21:18:00.000+02:00

Pots dir-me carallot o el què sigui però, tot i que Nasum ja fa temps que -per raons òbvies que no cal recordar ara- van plegar veles continuo visitant assíduament la seua pàgina web. I el curiós del cas és que el senyor Anders Jakobson la té més activa del que podríem pensar en principi.

De fet, si escric ara això és perquè avui he topat amb la sorpresa que ens venia anunciant des de fa uns dies: els centenars de milers de milions de seguidors d'arreu del món podem comprar samarretes del grup un altre cop des de la seua pàgina web. Bé!

I això és noticia? Per mi sí. I sé que per molts centenars de milers de milions de seguidors de la província de Lleida també.

Potser no tens cap interès en comprar-ne cap, però pots donar un cop d'ull a l'esmentada pàgina web perquè, com ja t'he dit, s'actualitza prou sovint. El bateria del grup, Anders Jakobson, hi escriu un bloc molt interessant on hi té cabuda ben bé tot: des de crítiques dels cds que li agraden últimament (Wolfmother, The Haunted o Converge) fins a curioses entrevistes a bateries d'altres grups on els pregunta qualsevol cosa interessant des del punt d'un bateria i no d'un periodista qualsevol.

També de passada, et comento que aquest senyor ja fa uns mesos va començar una nova història amb Coldworker però que, tot i que jo també esperava alguna cosa semblant a Nasum, no hi té massa a veure. No puc parlar-ne massa, però lo que he escoltat a la seua web i al seu MySpace podria ser emparentat abans amb Hypocrisy, Cannibal Corpse (de fa almenys dos cds...) o Napalm Death dels més avorrits... Vinc a dir que, de moment, no estic massa entusiasmat per comprar-lo.

En fi, que només he escrit això perquè estic en un dels moments estúpids d'eufòria perquè ben aviat lluiré samarreta nova...

*Algú hauria d'explicar-me si realment existeix aquesta paraula...

Deftones - saturday night wrist

2007-07-08T01:25:00.000+02:00

Hi ha grups dels quals sóc seguidor i n'hi ha dels quals en sóc un autèntic hooligan. I Deftones són dels segons, així que no esperis que en parli mai massa malament.

De fet, si en parlés malament, estaria mentint perquè la seua discografia és impecable. No n'hi ha cap de millor (ara estic en un moment d'eufòria: sí que n'hi ha de, almenys, igual de bones). Així que Saturday Night Wrist no és cap decepció. Fixa't: no és una decepció ni quan surt l'abominable home de les neus a Mein. És més, m'encanta la seua part*.

Perquè, siguem sincers, Deftones són uns dels grans i intocables per mèrits propis; per gosadia i risc; per llibertat de creació i moviments; per personalitat. Per la veu d'en Chino perquè, tot i que ja no crida massa, cada cop és capaç de sorprendre'm amb les seues melodies impossibles que ja són marca de la casa (en directe no canta massa bé, diu algú... Podria estar d'acord, però la vena que porto als ulls de hooligan enrabietat no em deixa donar la raó). Per la bateria de l'Abe (sembla ser que si no ets el més ràpid amb el doble bombo o no fas redobles cargolats i grotescos no pots ser considerat un bon bateria per un true metalhead, però el mèrit d'aquest senyor és la seua elegància tocant i el seu savoir-faire. El no fer més del compte però cuidant tots els detalls. És indispensable). El guitarra Stephen també és un bon motiu de pes (he, he) per quedar embadalit amb Deftones. I és que el so de la seva guitarra i les seves composicions són una patent en potència; se'l coneix des de ben lluny. El baix d'en Chi és com la bateria de l'Abe: no fa més del compte; accepta el seu rol de secció rítmica com pocs baixistes fan avui en dia. M'agrada dir d'ell que és una mena de mà lenta també: sempre arriba a tot arreu amb un retard de mi·lisegons i això m'encanta. Si toqués el baix, faria el mateix. I en Frank Delgado ja s'ha fet imprescindible. Acollir-lo al grup com a membre permanent és un dels encerts més grans que han fet mai -segurament, però, és a White Pony on més em va cridar l'atenció les seues aportacions-. Com tots els 4, tampoc es fa notar massa.

I és precisament això el que més em crida l'atenció d'ells. Escoltant-los evidencio que estic davant un grup especial pel simple fet que els músics no es molesten entre ells, que es deixen lloc i que estan per sobre d'egos que no ajuden a la cançó. No suporto els guitarres que s'agraden massa i només pensen en fotre un solo, un punteig o una rucada amb el seu nou pedal; tampoc no m'agraden els bateries que carreguen de redobles una cançó i proven ritmes "inversemblants" només perquè molen; tampoc no veig massa necessaris els cantants que des del primer segon de la cançó fins l'últim tenen la necessitat imperiosa de dir alguna cosa amb la veu -ni que sigui xiuxiueigs-... És qüestió de posar-se al servei de la cançó, no? Però per això es necessita una implicació de l'oient. Només llavors te n'adones del potencial de tots i cadascun dels instrumentistes.

I les cançons del disc? Hi ha de tot. N'hi ha que em recorden als millor moments d' Around The Fur (com ara Rapture) i n'hi ha d'altres que em recorden a l'anterior Deftones, com la que obre el cd, Hole In The Earth o Beware. A més, seguint una línia començada al disc anterior han fet dues cançons totalment off-topic (saps quin tipus de cançó vull dir?) com són U,U,D,D,L,R,L,R,A,B,Select,Start (sí, es diu així) o Pink Cellphone. Curiosament no veig massa rastre dels Deftones de White Pony, que per mi i per molts d'altres és el millor d'ells. Però no em molesta en absolut perquè a dia d'avui són capaços de ser sublims sense tirar de veta.

Com a tots els elapés anteriors hi ha mil detalls amagats a les cançons que em fan esperar amb delit que arribin. Pot sonar-te molt estúpid, però quan poso el cd espero a que arribi tal minut i tal segon per sentir tal cosa o tal altra. El què? Això m'ho guardo per a mi.

Valoració objectiva: 4,7/5 És que són únics i no em deceben mai i donar-los una nota més baixa em sembla una bogeria.

Valoració subjectiva: 4,1/5 Deftones són com els documentals de La 2: si li preguntes a algun metalhead si li agrada Deftones et dirà que of course però a l'hora de la veritat tenen feina a omplir Razzmataz. (En canvi Green Day van vendre 14 milions del seu Dookie però no conec ningú que l'hagués comprat)

Crec que només algú que tingui una especial aversió a Deftones (com em passa a mi amb Nine Inch Nails, o Tool, o...) podria dir que no fan discos bons. Ofereixen uns mínims de qualitat que molts altres grups no són capaços d'oferir. A més, tot i que ja he dit abans que tenen un so molt característic, no estan repetint-se massa encara. Ni tampoc estan fent grans estribillos que la gent pugui recordar amb facilitat perquè, tot i no ser monstruosament grans com Korn i tenint una legió de fans fidel i entregada com la que tenen, no els cal.

Contacte: http://www.deftones.com

*Anota-ho bé perquè no parlaré massa bé d'ell cap altra vegada.

Rock*Estatal - 100% de akí

2007-06-27T23:19:00.000+02:00

És una llosa enorme però, vulguem o no, som espanyols. I jo voldria ser grec, suec o andorrà. O català, simplement. Però no espanyol. Per què? Perquè això no s'aguanta per enlloc i perquè rodejat de segons qui no em trobo gens a gust.

Segurament ja te n'has assabentat però, per si a cas, t'aviso que ha sortit al mercat una nova revista dedicada al rock (així, en general) que es fa per la península: Rock Estatal.

En principi, és una notícia molt bona però un cop he indagat una mica més (i quan dic indagar, vull dir comprar la revista i llegir-la de pe a pa) me n'adono d'una cosa que fa temps que ja sabia: el rock a Espanya és una merda penjada d'un cordill. El panorama del rock i del metal fa riure. Però no tothom se n'adona. O potser sí però prefereixen mirar cap a un altre costat i fer veure que tot va bé i que estem prop de les primeres places del top 5. O molt pitjor, creuen cegament que aquest és un gran país on neixen grans grups de rock. Com si Espanya fos l'Olympique de Lyon del metal.

Per fer-te una idea de per on van els trets, Marea surten a la portada d'aquesta nova eina de comunicació. Sí, sí, Marea nen. I, lo bo del cas, és que d'una manera o altra això els farà vendre, incomprensiblement, un bon grapat de revistes i jo no puc arribar a entendre-ho. Perquè els veig i em poso a riure. No puc creure, no vull creure que això sigui un dels grups de rock que més cds venguin i que siguin més multitudinaris.

És a dir, tampoc entenc que Fito y los Fitipaldis omplin pavellons. Ni Mägo de Oz. Com tampoc no vaig entendre que, al seu temps, ho fessin Extremoduro, Platero y Tu o Barricada. No és només per qüestions d'estètica (mira bé la portada, si us plau: aquests penjats que no saben combinar colors, ni vestir-se, ni afeitar-se ni res, han sigut el número 1 de ProMusicae -abans Afyve- la setmana del llençament del seu últim cd) sinó també per qüestions purament musicals. No trobo la diversió ni l'excitació en aquesta música que embogeix tanta gent. No trobo bonica la veu d'aquests cantants. El so és horrible, apagat, adormit... Tampoc no entenc que la gràcia d'aquests grups siguin les lletres (un motiu que, estranyament, citen molts dels seguidors de Marea/Fito/Extremoduro i la mare que els va parir. Ai, coi! No parlàvem de música? Compres -o et baixes- un cd perquè les lletres són bones? Buf, cada cop vaig més perdut...)

Quan m'he recuperat del xoc inicial amb la portada, obro la revista i llegeixo una notícia sobre l'homenatge que s'ha fet a en Big Simon: sembla ser que, donat que va ser un gurú pel metal espanyol (no pas per mi, consti en acta. De fet, si aquest és el master d'aquest país anem llestos...), se l'hi ha fet un homenatge pòstum en forma de típica cançó on s'ajunta tot-déu-que-pugui-per-oferir-li-un-sentit-homenatge (on, evidentment, lo de menys és el resultat: l'important és fer-ho.) L'aberració resultant la pots trobar aquí. Clica-hi només si vols llançar per la borda sis preciosos minuts de la teua vida.

Ho has fet? L'has vist? I què? Què me'n dius? Jo no dono crèdit als meus ulls. Skunk DF, Stravaganzza, Skizoo, Savia, Mägo de Oz... inclús la Belén Arjona. Fes-te fotre. I els elogis al finat se succeeixen. I els elogis a aquesta iniciativa, també. I la meua comprensió de tot plegat disminueix i la meua incredulitat es dispara fins l'infinit.

Si no l'has vist, te'l resumeixo: sis minuts de garrulisme concentrant la creme de la creme de la caspa rockera i metalera espanyola mostrant les vergonyes que qualsevol persona, si tingués una mica de pudor i decència, amagaria a tota costa.

Passo pàgines i desfilen Despistaos per davant dels meus ulls. També Poncho K (no sóc capaç de comptar tota la gent que em va dir que aquest noi tenia un grup que estava molt bé i que gaudiria molt d'ell a Mollerussa per festa major... Mare de déu...!) Inconscientes, Censurados, Reincidentes, A Palo Seko, Gatillazo, Elecktra, Terroristars, i així fins a arribar a posar els nervis de creu i els pèls de punta.

Vinc a dir, simplement, que hi ha ben pocs grups que em motivin en aquest país i que aquesta punyetera revista és una de les coses que me n'ha fet adonar. No puc sentir-me identificat amb tot això. El metal aquí fa riure i pudor a parts iguals. Els millors d'aquí (posem pel cas que són Hamlet, Soziedad Alkohólika, Sôber, Skunk DF o Hora Zulu) no tenen res a fer amb els millors de fora (diguem Deftones, Machine Head, In Flames, Dying Fetus o Suffocation). O sí? Les comparacions són odioses, ja ho sé, però és que ens ho haurem de fer mirar perquè això ja és patològic. Com pot haver gent capaç de comparar (i sense posar-se vermell!) Monkey Hole amb Faith No More o The Dillinger Escape Plan? De quin tipus de persona pot sortir una obscenitat tan gran? On és el criteri i l'objectivitat? No sé si aquest auto-bombo ajuda massa a l'hora de compondre o tocar en directe però estic segur que tirar aquest tipus de floretes NO és l'eina pedagògica adient per millorar la qualitat dels grups del país. Qui ho faci bé rebrà un premi i qui ho faci malament es quedarà sense berenar*. No es tracta d'això?

En fi, fet i fotut, quants grups d'aquí són populars a fora? No gaires (mmm... cap?) Per què? Perquè, ja t'ho he dit abans, són una merda penjada d'un cordill. I tu ho saps tan bé com jo.

PS: Només tinc un respecte profund, una admiració sincera i una mica d'esperança pels grups minoritaris d'aquí (algú en diu underground) com Looking for an Answer que sí que lluitarien en igualtat de condicions amb Assück. O Nashgul, que es tractarien de tu a tu amb Nasum. O Synapsick, Vidres a la Sang, Unsane Crisis, Wormed, Godüs. O Mall i Haemophagia sense anar més lluny. Que per molts anys em facin oblidar on visc.

*Jo he escrit això? Fes-te fotre...

Protest The Hero - kezia

2007-05-28T01:14:00.000+02:00

I bé, l'espavilat d'en Tu Esculls té alguna altra idea miraculosa per aconseguir música a un preu raonable i de forma legal? Doncs sí! Tens accés a internet? Sí? Doncs busca una estona fins a trobar alguna ofertassa que no et buidi excessivament la butxaca. Creu-me, amb una mica de paciència pots trobar preus inimaginables (i no et parlo d'eBay perquè és tan obvi que fa mandra dir-ho) com per exemple el segon cd de Protest The Hero, kezia, que he trobat per, atenció (redoble de tambors) 15,95USD, que al canvi són 11,86€, amb despeses incloses. Tenint en compte, una altra vegada, que ve d'Estats Units és un preu prou ajustat i prou assequible per qualsevol persona que es pugui permetre el luxe de gastar-se, posem per cas, cinc o sis euros en un cubata.

Però anem al tema, aquest cd m'ha deixat amb la boca oberta.

El cas és que, ja ho he dit anteriorment, no estic massa al dia dels nous grups ni estils o tendències i per això, a vegades, penso que tal grup o tal altre s'han inventat la sopa d'all... i a l'hora de la veritat estan anant cap on bufa el vent del moment.Així potser estic flipant amb Protest The Hero perquè no havia sentit mai res així abans i potser tu ja estàs tip d'aquest tipus de grups.

Què fan? No ho sé. Potser allò que es diu math-core? De fet, imagino uns The Dillinger Escape Plan més punks... O potser uns Botch més melòdics... O uns The End (del Within Dividia) a estones més ràpids i a estones més serens...

Sigui com sigui aquests canadencs són uns executors perfectes, com a mínim després de passar per un estudi. També són uns compositors brillants -i aquí sí que no hi ha trampa- que no deixen massa temps per pensar en què estan fent exactament, sinó que et fan concentrar a gaudir. Perquè són èpics quan convé i rudes i directes als moments adients. Extrems* sovint i més amables de tant en tant.

Segurament una de les claus del seu èxit és la veu i l'esmerçada atenció que han passat en els cors (lliçó pendent del... 90% dels grups?). Aquest senyor, el que canta, en Rodi Walker (dels Walker de tota la vida) no crida perquè sí com qualsevol emo del munt, sinó que canta (sí! canta!) posant-hi un èmfasi tan gran que arriba a commoreure'm. Com a contrapunt a això, també et confessaré que, en moments molt, molt puntuals, em recorda a aquest senyor. Res a dir. Segurament si llegís això no s'ho prendria massa bé (qui ho podria fer?)

Mmm... Mira, m'ha tornat a passar. Ja no tinc ganes d'escriure res més. Faré alguna cosa més constructiva com escoltar, un altre cop, Kezia de principi a fi. A més, encara he de treure el vidre, paper i envasos que tenim a les escombraries i dur-los fins als seus contenidors. I ho hauria de fer ja.

Per cert, ja sé que t'és igual però gràcies a ells he descobert una cantautora canadenca que passa, immediatament, a tenir un espai reservat entre els cds de Feist i Keren Ann. Com es diu aquesta cantant? Bé, ja t'he donat, més o menys, una pista; comença per J... Comprat el cd i descobreix-ho tu solet o tu soleta...

Valoració objectiva: 4/5 No deixa indiferent. Tenen molt talent i cançons molt efectives. A més, des de fa uns mesos, els grups de math-core, post-hc i tot el seguici que ve darrera han perdut el costum de fer tornades a les cançons i trobar-ne un que no ho ha oblidat és tot un què. Més punts al seu favor: la seua joventut: què faran d'aquí cinc cds? Jo només n'espero coses bones. Estic delerós.

Valoració subjectiva: 4,2/5 No massa discos dels que m'he comprat darrerament m'han atrapat tan ràpid. No ho ha fet ni el nou de Machine Head (encara tinc pendent la seua revisió...) així que imagina't! M'està agradant molt, moltíssim aquest grup. M'agrada molt la veu. Les seues estructures. Les seues tornades. Els falsets del cantant. L'entesa perfecta entre les guitarres. Els cors, sobretot els cors. Les múltiples col·laboracions que van sortint al llarg del cd de la senyoreta 'J'. Els 1, 2, vídeos que han gravat... Tot. Fes-te un favor i compra-te'l!

Contacte: http://www.protestthehero.com/

*Prometo que no tornaré a utilitzar la paraula extrem per parlar de grups de metal...

Caspian - the four trees

2007-05-27T22:58:00.000+02:00

Caspian no són estrictament metal -si més no, a mi no m'ho sembla- però segurament llegiràs crítiques d'ells a qualsevol webzine o revista dedicada a tan preuat estil. El seu és un cas curiós com el de Red Sparowes, tot i que en aquests últims és més lògica la confussió donat l'origen dels seus membres*. No cito Red Sparowes de forma gratuïta, ans al contrari, sinó que, per començar, ja et pots fer una idea per on camina la seua música. Jo, per la meua banda, els hauré de provar per anar a correr, a veure si funcionen tan bé com ells. Escolta'ls aquí.

Quan la gent parla i diu que ja està tot inventat i que s'han de buscar nous horitzons musicals (que passen, invariablement pel mestissatge i la fussió) està equivocada. La prova són Caspian. No és fàcil fer música avui en dia que resulti agradable a l'oïda i que sigui, poc més o menys, original**, és cert, i menys quan només es compta amb dues guitarres, un baix i una bateria. Sí, sí, ho has sentit bé: 4 homes, 4 instruments. Ni samples, ni teclats, ni veus, ni dolçaines, ni percussions africanes, ni res. Però, sigui com sigui ells ho resolen amb una maestria insultant. Millor que Pelican i tot, que ja és dir molt.

M'agrada Caspian perquè no tenen pressa i construeixen poc a poc, a pas ferm. Deixen temps per assimilar-ho tot: ho degustes a la boca, ho engoleixes i ho paeixes amb tota l'estona que faci falta. Sense pressa però, com se sol dir, sense pausa tampoc: no sol haver-hi parades entre les onze cançons del cd i això, lluny de fer-se avorrit, dona molts punts al grup i al seu treball. Si hi paro a pensar, la feina de local d'assaig per arribar a tal punt d'arrodoniment de la presentació global dels temes ha hagut de ser enorme. No es deu haver deixat massa temps per improvisar sinó que tot deu ser el resultat d'un càlcul mil·limètric. Els acabaments de les cançons, els començaments, els acoplaments de les guitarres, els fade in/fade out, l'ordre de les cançons... Absolutament tot. Una meravella de la pre-producció.

Per una altra banda, no vagis a pensar que es recreen massa en una estrofa de forma completament gratuïta o que arriben a agradar-se tantíssim que cauen en un onanisme pesat (diria Mastodon-tic per fer un acudit amb mala bava...) on l'únic beneficiat és el seu ego. La diversió (si és que es pot fer servir tal paraula parlant d'ells) és per a tothom. Exemples d'això: Some Are White Light (la segona cançó) la qual formarà part d'aquí ben poc de la recopilació que m'he de fer per dur al cotxe. L'has d'escoltar, ho té tot, incloent una guitarra que podria haver gravat aquest senyor. De fet, tot el disc n'està ple d' aquest tipus de guitarres, però especialment al mig d'aquesta cançó m'ha vingut ell a la memòria.

Brombie, la setena cançó, també l'hauré d'incloure a la recopilació. És excepcional. Sense fissures. Si mai em pregunten Què és per a tu una cançó perfecta? diré -sense por a cagar-la i sense por pensar que d'aquí cinc anys pensaré diferent- com Brombie de Caspian.

En fi, no sé què dir-te. Busca'l on sigui, val la pena. El primer cd, You Are The Conductor, també estava molt bé. Si ets de les persones que encara troben estones per escoltar música (no només sentir-la) gaudiràs molt segurament d'aquest grup. Si no formes part de la generació videoclip/novel·la curta/curt cinematogràfic, etcètera, etcètera, hauries de donar-los una oportunitat. No són música de cada dia, són de diumenge a la tarda. No són la dutxa de cinc minuts del matí, són com un bany de dissabte al vespre que podria allargar-se 1:00:20, com el cd mateix.

Per cert, deixa'm tornar-hi: la música és cara de collons i s'han de buscar solucions. La primera solució ja l'he dit a l'anterior post. La segona solució (si més no, la segona via que servidor de vostè utilitza) és demanar-la directament als grups i, avui en dia, és ben fàcil. O només traiem el suc que ens convé de la xarxa? Fixa't, el segon cd de Caspian, aquest The Four Trees del que he estat parlant fins ara, m'ha costat 14,1USD que al canvi són 10,48€ que, fet i fotut, són quatre duros tenint en compte que ve d'Estats Units i que amb menys de dues setmanes l'he tingut aquí. Però, sí, clar, tens raó: gratuït és bastant més barat que 10,48€.

I a més, ho havia oblidat, tu vols una cosa més còmoda i més ràpida. D'acord, d'acord... M'has convençut. Ja tens motius de pes per descarregar-te'l sense remordiments. Apa, fes-ho, gandul!

Valoració objectiva: 3,9/5 Els seguidors de Red Sparowes estan de sort. Aprofitant l'eclosió d'aquest grup, Caspian haurien de veure com la seua popularitat creix globalment. Potser els falta madurar algunes idees una mica i potser haurien d'evitar repetir alguns trucs que, tot i ser molt eficients, ja han estat utilitzats massa vegades abans (com les guitarres que semblen dofins... saps a què em refereixo?) Tot i això apunten ben alt i els seus dos cds són ben bons (no massa grups tenen una discografia tan petita però tan perfecta). Un notable alt.

Valoració subjectiva: 4/5 Hi estic enganxat. Sobretot a Some Are White Light. És superba. Un hit en tota regla. No els dono una nota exageradament alta perquè, com he dit abans, tiren massa d'alguns recursos massa utilitzats en aquest estil i perquè l'artwork és, poc més o menys, horrible.

Contacte: http://www.caspianmusic.net/

*Sempre m'ha fet gràcia aquesta paraula: membres. Efectivament, no he superat la fase anal.

**Quan parlo d'original no parlo de -ehem- System Of A Down, sinó de projectes amb cara i ulls que no resultin tan empalagosos com SOAD o -ehem un altre cop- Tenpel.

Envy - insomniac doze

2007-05-27T00:51:00.000+02:00

Potser sí, potser la música és cara, però és una cosa amb la què he de comptar. De la mateixa manera que sé que ningú no em regalarà un pis, ni un cotxe, ni la benzina pel cotxe, sé que gairebé ningú no voldrà regalar-me la seua música. Saber això d'un bon principi i acceptant-ho, t'estalvia molts maldecaps, però te'n crea d'altres: com puc aconseguir música a un preu raonable? La resposta comença amb un Aahh...! llarg i aspirat com els d'en Monegal...

Una solució és baixar-se-la d'internet i, en comptes de gastar-se els calés en un cd, te'ls gastes comprant la samarreta oficial del grup perquè tothom vegi lo moltíssim que t'agrada el grup. Correcte. L'altra és buscar la música allà on sigui més barata, com per exemple els prestatges d'oportunitats de l'Fnac. Sí, ja sé que és molt poc underground, però és tal com sóc. I a vegades dona resultats excepcionalment beneficiosos.

Buscant i buscant vaig trobar, fa uns anys, el A Dead Sinking Story d'Envy per 3,95€. La sensació d'eufòria va ser escandalosa. Llàstima que no hi havia ningú a la vora amb qui compratir aquell gran moment. Molt probablement, tampoc ho hagués entès...

Sigui com sigui, des d'aquell dia vaig caure definitivament encisat per la bellesa de la música d'Envy. Si abans d'això només sentia curiositat per la seua música i prou, a partir d'aquell moment sóc un envejós de la seua música. No sóc capaç d'escoltar un grup i dir: el seu estil és ****** (el que sigui) i ells tampoc en són l'excepció. Però, per entendre'm, ells són dels grups que m'agrada escoltar quan corro. Quina rucada, no? Però és cert. Ells i Red Sparowes són la meua banda sonora preferida les (poques) vegades que surto a córrer escoltant música.

Potser és el tempo de les cançons o potser són els desenvolupaments llargs de les suposades estrofes. Potser és que la veu melòdica, xiuxiuejada a estones, em regala moments de serenor fins que, a crits furiosos, m'esperona com un genet al seu cavall. O potser és simplement la seua aparentment senzillesa que em fa posar tots els sentits en allò que estan fent i podria córrer i córrer sense parar, desitjant que no s'acabi aquell moment... No sé el motiu, però hi ha alguna cosa que em motiva a córrer quan els escolto.

Tant és.

La seua música és, si més no, personal. Hi ha alguna cosa que els pot emparentar amb, per exemple, Mogwai o, per un altre costat Isis. Així que ja et pots fer una idea de què va tot plegat. Si vols perdre una estona amb ells, pots escoltar-los aquí.

Ara que hi penso, volia parlar-te llargament del seu nou cd, Insomniac Doze, i de moment només he estat divagant... Però ja em va bé, perquè ara mateix no tinc massa ganes d'extendre'm massa parlant d'ells perquè, de fet, són dels grups d'escolta obligada i de múltiples opinions (tot sigui dit de pas, no crec que ningú els pugui criticar massa desfavorablement). Així treu les teues pròpies conclusions i ja està. I no t'espantis si t'he parlat d'Isis o Mogwai, perquè Envy no són com els centenars de milers de grups que surten ara amb aquests dos únics referents (si més no, ho sembla) i que acaben sonant soporífers, avorrits i amb sensacions constants de dejà-vú; ells tenen un discurs únic i immaculat. Potser són els anys d'avantatge que porten a tots els demés. O potser és el fet d'estar reclosos a Japó, aïllats del boom occidental del post-el-què-sigui... Ells, simplement, es dediquen a anar construint paisatges sonors sense massa pressa, com si totes les seues nits fossin de vetlla per culpa de l'insomni.

Valoració objectiva: 3,7/5 Com t'he dit abans, no crec que ningú pugui criticar massa negativament a Envy, i menys amb un disc com aquest. Further Ahead of Warp pot convertir-se, fàcilment, en una de les millors cançons per escoltar sol al cotxe, per exemple. I Night In Winter pot ser la banda sonora perfecta per qualsevol moment de recolliment.

En general, crec que val la pena gastar-se els diners en ells. O comprant alguna samarreta d'ells, que sempre queda més cool que comprar un cd.

Valoració subjectiva: 3,7/5 Gaudeixo molt amb aquest grup i, de moment, no he escoltat cap cançó d'ells que m'hagi sorprès massa desagradablement. A més, que dins de l'espiral copy-paste d'aquest estil hi hagi algú coherent que no es deixa portar massa per la redundància o l'auto-complaença és un gran què al seu favor.

Amb ells he tornat a tenir la sensació que són un secret ben guardat que val la pena que es conservi mut durant molts anys més. Saps a què em refereixo? Com amb molts d'altres grups, m'agrada que no tothom (premsa i públic) s'ompli la boca parlant d'ells. Espero que no siguin mai el hype (encara es fa servir aquesta paraula o ja ha caducat?) passatger de temporada del hardcore.

Contacte: http://www.sonzairecords.com/envy.html

Plowshare - here comes the plowman

2007-05-01T17:42:00.000+02:00

El cd de Plowshare és... buf! Això se'm fa difícil...

Ras i curt: portada horrible. Música espantosa (Thrash metal dieu? De debò?). Veu que sembla el verí que va matar el pare de Hamlet. Però tenen alguna cançó en català, així que han fitxat per Discmedi i venen el cd a 14,77€ com si res. Crec que ja està tot dit.

Així que Noisedrome, Haemophagia, MargenZero, Agon i demés grups de Lleida que no canteu en català: esteu perdent el temps (tot i que després d'escoltar això -i d'haver-me gastat 12€- aprecio encara més que hagueu triat la via més complicada!)

PS: per cert, el videoclip Quina Puta Merda Fou Lady Bathory és una broma, no?

Valoració objectiva: -0,1/5 No sabíeu que aquest examen era tipus test i que les preguntes errònies resten punts? Doncs ara ja ho sabeu. Perdeu la convocatòria i ja ens veurem al setembre. Fins llavors, treballeu de valent.

Valoració subjectiva: 0,1/5 A la cançó Don't Need Love, el cantant em recorda a Canyita Brava i m'ha fet riure una estona. Així que li dono un 0,1 per aquesta similitud. Fes la prova i veuràs com no estic boig.

Contacte: http://www.plowshareband.com/

Napalm Death - smear campaign

2007-05-01T14:54:00.000+02:00

Saps què passa? Que, tot i que confesso que sí, em baixo música, el meu ritme de baixades és molt lent. Tant lent que si ho pogués mesurar en beats per segons podria fer un cd sencer de drone. Un cop fet l'acudit dolent, continuo amb allò que he començat: em baixo molt poca música i en compro tanta com puc, que no és molta (una quarantena a l'any? potser una mica més, no ho sé.) Amb això vinc a dir que, evidentment, no puc estar mai a l'última: quan la gent ja ha avorrit el nou cd de tal grup, jo encara no l'he escoltat.

Llavors sempre em trobo amb mil-i-una crítiques dels mitjans especialitzats i amb un milió de crítiques dels seguidors i detractors del grup en qüestió i això, a voltes, em produeix més maldecaps que alegries.

Napalm Death van treure el seu últim cd, Smear Campaign, el setembre de l'any passat (sí, sí, farà 9 mesos) però jo no l'he tingut a les mans fins fa dos dies. Amb tot aquest temps de marge que he tingut he llegit només (i remarco el només) crítiques entre bones i molt bones del seu nou cd: el millor cd de l'any, un retorn a les seues arrels, grind com només ells saben fer, el disc més brutal de l'any... i així fins a no parar. Un cop escoltat el cd (més d'una vegada) he arribat a la conclusió que totes els anteriors frases en cursiva eren estretes del full de premsa que Century Media va enviar a la premsa. Si no és així, no ho entenc.

Perquè, siguem seriosos, no n'hi ha per tant! És un cd acceptable. D'una manera o altra diria que si no portés el nom de Napalm Death a la portada diria que és un disc del montón, perquè, fet i fotut, no aporta massa cosa al món del grind.

Comença molt bé: l'intro Weltschmerz et fa pensar que potser sí que ha canviat alguna cosa dins el món Napalm Death, però ràpidament veus que tot continua com sempre amb el segon tall Sink Fast, Let Go (una cançó, per altra banda, de les més entretingudes del grup i del disc). Després arriba Fatalist, la qual és capaç encara de mantenir l'atenció de l'oient (en aquest cas, la meua atenció). A partir d'aquí, monotonia fins al final dels 45 minuts.

Si no estàs molt pendent a l'hora d'escoltar-lo i només el sents de fons, potser aixecaràs una mica el cap quan arribi In Deference perquè hi ha una veu ben familiar col·laborant-hi: l'Anneke dels The Gathering i la veritat és que la mescla no és tan estranya com podria semblar en un principi. A mi particularment, m'agrada més com queda aquesta cançó que Dead End dels In Flames, la recordes?

Alguns altres moments per aixecar el cap serien When All Is Said And Done (més que res perquè n'han fet un videoclip i segurament volen que hi paris una mica d'atenció; i a tu, que estàs perdent el temps llegint això, segur que no et ve d'aquí) o Rabid Wolves (For Christ) que té una olor a Nasum que m'agrada força.

En fi, un cop vist i escoltat, em sembla que Haemophagia els ho posaran ben difícil el proper 12 de maig a Lleida...

Valoració objectiva: 3,2/5 És un bon disc de grindcore però, només és això. No sóc tan undergorund com per posar una nota exageradament alta només pel fet que són els Napalm. Així que no m'allargo més.

Valoració subjectiva: 3/5 No n'hi ha per tant. D'una manera o altra, sembla que si continuen per aquí podrien arribar a semblar una paròdia d'ells mateixos (aquí podria fer un altre acudit i dir que l'única campanya de desprestigi se l'estan fent ells mateixos, però no ho faré...) No han de demostrar res, per déu! Ja van ser els més bruts i els més ràpids fa una pila d'anys i potser farien bé si tornessin a investigar una mica com ja van fer-ho a Diatribes, Inside The Torn Apart o Words From The Exit Wound.

Com a punt positiu destaco la veu d'en Barney, sens dubte. I com a punt molt desfavorable... mmm... no poden fer sonar la caixa més bé? La tinc clavada al cervell!

Contacte: http://www.napalmdeath.org

MargenZero - demo

2007-04-04T23:49:00.000+02:00

Va de maquetes de Lleida tot i que, repeteixo, crec que els grups d'aquí no són pas per tirar coets i tenen molta feina a fer (ep, modesta opinió d'un servidor de vostès que s'amaga darrera el ridícul sobrenom de Tu Esculls).

Sigui com sigui, senyores i senyors, és el torn de MargenZero.

Volia fer una crítica boníssima d'aquest grup, però he canviat d'opinió. El motiu és ben senzill: vaig deixar enlluernar-me per les dues primeres cançons de la seua demo (Dionisio i El Aduanero) d'una manera tan seriosa que vaig pensar en anomenar-les les millors cançons de la meua vida, però, i aquí ve el tan temut però, les dues segones (Atado a la Caja i Un Euro) m'aborreixen fins el moll de l'os (que no de l'ós). A més, tot i que les seues cançons per separat són precises, mil·limètriques i efectistes, en conjunt i tocades en una hora poden arribar a saturar. En directe arribes a l'horrible sensació de no saber si aquesta cançó que sona ara mateix ja l'han feta abans o no. I això, vulguis que no, no és massa encoratjador a l'hora de fer una crítica positiva.

Més coses a sumar-hi: podria pensar que les dues cançons de la demo que no m'agraden són una excepció dins del món de MargenZero i que les més noves seran molt millors. Però (ve el segon però temut) un cop visitat el seu MySpace, on hi ha tres cançons noves, he comprovat que, si hi ha hagut algun canvi considerable respecte a aquelles dues, ha sigut a pijtor.

Un cop dit això, també m'agradaria dir a favor seu que, compte!, tot i lo anteriorment exposat, són un grup dels grups que em crec, un dels que fan pujar el llistó de l'escena lleidatana i dels que demostren ganes, interés i professionalitat (sé que professionalitat és un terme que hauríem de discutir molta estona, però ara no és el moment).

Arribats aquí... quina música fan? Si fas cas al seu MySpace fan punk/hardcore/emo, però si en comptes d'això escoltes les quatre cançons de la seua demo pots arribar a la conclusió, com jo, que potser no són massa punk ni massa emo, i sí que tenen una mica de rock. I és això el que més m'agradava de Dioniso i El Aduanero.

Doncs si només és punk-rock o hardcore, què és allò que et va atraure tant al principi? Les tornades, sens dubte. L'energia que desprenen. Els tres minuts de cançó. Les lletres. La veu també, clar; tot i que en un principi vaig pensar que m'acabaria aborrint el timbre d'en Jordi, al final, qui ho hauria de dir, no ho ha fet. Comprova-ho tu mateix: si més no, és una veu amb caràcter i personalitat.

En definitiva, reconec que fan molt bé les coses però que jo no sóc el seu target. Què hi farem!

Valoració objectiva: 3,5/5 Quatre cançons perfectes de 3 minuts escassos amb estrofes del hardcore més amable i grans tornades per cantar al cotxe o a qualsevol dels seus (llargs) concerts. A això hi has de sumar: una bona presentació de la demo (bé!), un so més que acceptable (molt bé!) i uns músics amb gana d'escenari i estudi (immillorable!) però, repeteixo, de moment no tenen la capacitat d'aguantar la meua atenció una estona prou llarga.

Valoració subjectiva: 4/5 Massa generosament poso un 4 per les cançons Dioniso i El Aduanero i el bon record i bon sabor de boca que sempre em deixaran. A més, també m'agrada la seua actitud i la seua inquietud.

Contacte: http://www.margenzero.com/

Haemophagia - demo

2007-04-01T20:48:00.000+02:00

Desenganya't: la província de Lleida és poc més que un fracàs si parlem de normalitat en el terreny musical. El motiu és clar: no hi ha propostes serioses ni una actitud professional que permeti lluitar en igualtat de condicions amb (contra?) els grups de fora. Ens mirem massa al melic i no trobem el moment de fer autocrítica sinó que pel contrari preferim pensar que els grups d'aquí són igual de bons que els de, per exemple, Barcelona o Madrid però que són menys populars perquè no tenen els mitjans dels quals sí que disposen els altres. De debò t'ho creus? De debò? Doncs jo no.

No dono gran cosa pels grups d'aquí. En salvo alguns (ja n'aniré parlant si tot funciona com tinc previst) però no vull caure en l'error de parlar bé dels que no puc ni veure. Bàsicament perquè no els faria cap favor. Aquesta hipocresía no ajuda ningú. Els copets a l'esquena no ajuden ningú.

Sigui com sigui, Haemophagia són una de les excepcions. Podría parlar bé d'ells sense cap mena de pudor amb tothom amb qui em trobés pel carrer però no ho faré. Si algú em pregunta què em semblen, l'adreçaré fins aquí.

Abans parlava de la normalitat en el terreny musical de Lleida. La normalitat arriba quan la gent té iniciativa pròpia i, sobretot, ganes de fer les coses bé. I Haemophagia tenen, sense cap mena de dubte, les dues virtuts.

Si encara no els has escoltat (t'he posat el link del seu myspace a dalt!) et diré que fan brutal-death d'alt standing, sense fissures i sense miraments. Imagina Brodequin, Disgorge (USA) o Devourment. Sí, sí, no t'enganyo. La seua demo no s'arruga davant els elapés d'aquests tres grans.

Ja sé que ara mateix no és moment de repassar de què va el brutal-death, però si hi ha algun despistat o despistada li diré que aquí podrà trobar estructures complexes i enrevessades, velocitats impossibles de mesurar en beats, blastbeats escandalosos de les mans de l'Àlex, riffs d'un sol ús (cortesia d'en Gerard) i una veu brutalment gutural a càrrec d'en Roi.

La seua primera demo (gravada al seu propi local per ells mateixos i que faria envermellir moltes demos gravades a estudis professionals) té tres cançons: Shot in the head, Vengeance through murder i Her body on a viscera bath. Amb el temps, però, l'han reeditada incloent la nova gravació de Head Shot II (abans Shot in the head) gravada a Sonograma d'Albatàrrec per incloure-la al cedé recopilatori d'Ilerrock. No sé si m'he explicat massa bé, però tampoc em fa ballar massa el cap.

Ara mateix, però, estan gravant el seu primer cedé (que espero amb candeletes) el qual editarà Pathologically Explicit Recordings. Nova sorpresa, eh? Ja els ha fitxat algú? Doncs sí. El grup dels teus amics no tenen encara segell perquè, de fet, no són tan bons com aquests.

Al maig podrem gaudir d'ells a Lleida amb Napalm Death (!). Crec que serà un bon combat Old School vs. New Breed...

Valoració objectiva: 4/5 És una gran demo, sens dubte. De les millors que tinc (i només jo sóc la mesura aquí, d'acord?) No li poso un cinc simplement perquè repeteixen una cançó i perquè la presentació no és brillant i, de fet, això és quasi imperdonable avui en dia. La gent no compra cds originals i molt menys demos, així que com a mínim hauria d'entrar bé pels ulls (tot i que molt probablement no li volen donar una sortida comercial sinó purament promocional).

Valoració subjectiva: 4,5/5 Repeteixo frase: és una gran demo, sens dubte. De les millors que tinc. Amb això n'hi ha prou, no?

Contacte: http://www.myspace.com/haemophagia