Envy - insomniac doze

Potser sí, potser la música és cara, però és una cosa amb la què he de comptar. De la mateixa manera que sé que ningú no em regalarà un pis, ni un cotxe, ni la benzina pel cotxe, sé que gairebé ningú no voldrà regalar-me la seua música. Saber això d'un bon principi i acceptant-ho, t'estalvia molts maldecaps, però te'n crea d'altres: com puc aconseguir música a un preu raonable? La resposta comença amb un Aahh...! llarg i aspirat com els d'en Monegal...

Una solució és baixar-se-la d'internet i, en comptes de gastar-se els calés en un cd, te'ls gastes comprant la samarreta oficial del grup perquè tothom vegi lo moltíssim que t'agrada el grup. Correcte. L'altra és buscar la música allà on sigui més barata, com per exemple els prestatges d'oportunitats de l'Fnac. Sí, ja sé que és molt poc underground, però és tal com sóc. I a vegades dona resultats excepcionalment beneficiosos.

Buscant i buscant vaig trobar, fa uns anys, el A Dead Sinking Story d'Envy per 3,95€. La sensació d'eufòria va ser escandalosa. Llàstima que no hi havia ningú a la vora amb qui compratir aquell gran moment. Molt probablement, tampoc ho hagués entès...

Sigui com sigui, des d'aquell dia vaig caure definitivament encisat per la bellesa de la música d'Envy. Si abans d'això només sentia curiositat per la seua música i prou, a partir d'aquell moment sóc un envejós de la seua música. No sóc capaç d'escoltar un grup i dir: el seu estil és ****** (el que sigui) i ells tampoc en són l'excepció. Però, per entendre'm, ells són dels grups que m'agrada escoltar quan corro. Quina rucada, no? Però és cert. Ells i Red Sparowes són la meua banda sonora preferida les (poques) vegades que surto a córrer escoltant música.

Potser és el tempo de les cançons o potser són els desenvolupaments llargs de les suposades estrofes. Potser és que la veu melòdica, xiuxiuejada a estones, em regala moments de serenor fins que, a crits furiosos, m'esperona com un genet al seu cavall. O potser és simplement la seua aparentment senzillesa que em fa posar tots els sentits en allò que estan fent i podria córrer i córrer sense parar, desitjant que no s'acabi aquell moment... No sé el motiu, però hi ha alguna cosa que em motiva a córrer quan els escolto.

Tant és.

La seua música és, si més no, personal. Hi ha alguna cosa que els pot emparentar amb, per exemple, Mogwai o, per un altre costat Isis. Així que ja et pots fer una idea de què va tot plegat. Si vols perdre una estona amb ells, pots escoltar-los aquí.

Ara que hi penso, volia parlar-te llargament del seu nou cd, Insomniac Doze, i de moment només he estat divagant... Però ja em va bé, perquè ara mateix no tinc massa ganes d'extendre'm massa parlant d'ells perquè, de fet, són dels grups d'escolta obligada i de múltiples opinions (tot sigui dit de pas, no crec que ningú els pugui criticar massa desfavorablement). Així treu les teues pròpies conclusions i ja està. I no t'espantis si t'he parlat d'Isis o Mogwai, perquè Envy no són com els centenars de milers de grups que surten ara amb aquests dos únics referents (si més no, ho sembla) i que acaben sonant soporífers, avorrits i amb sensacions constants de dejà-vú; ells tenen un discurs únic i immaculat. Potser són els anys d'avantatge que porten a tots els demés. O potser és el fet d'estar reclosos a Japó, aïllats del boom occidental del post-el-què-sigui... Ells, simplement, es dediquen a anar construint paisatges sonors sense massa pressa, com si totes les seues nits fossin de vetlla per culpa de l'insomni.

Valoració objectiva: 3,7/5 Com t'he dit abans, no crec que ningú pugui criticar massa negativament a Envy, i menys amb un disc com aquest. Further Ahead of Warp pot convertir-se, fàcilment, en una de les millors cançons per escoltar sol al cotxe, per exemple. I Night In Winter pot ser la banda sonora perfecta per qualsevol moment de recolliment.

En general, crec que val la pena gastar-se els diners en ells. O comprant alguna samarreta d'ells, que sempre queda més cool que comprar un cd.

Valoració subjectiva: 3,7/5 Gaudeixo molt amb aquest grup i, de moment, no he escoltat cap cançó d'ells que m'hagi sorprès massa desagradablement. A més, que dins de l'espiral copy-paste d'aquest estil hi hagi algú coherent que no es deixa portar massa per la redundància o l'auto-complaença és un gran què al seu favor.

Amb ells he tornat a tenir la sensació que són un secret ben guardat que val la pena que es conservi mut durant molts anys més. Saps a què em refereixo? Com amb molts d'altres grups, m'agrada que no tothom (premsa i públic) s'ompli la boca parlant d'ells. Espero que no siguin mai el hype (encara es fa servir aquesta paraula o ja ha caducat?) passatger de temporada del hardcore.

Contacte: http://www.sonzairecords.com/envy.html