Hi ha grups dels quals sóc seguidor i n'hi ha dels quals en sóc un autèntic hooligan. I Deftones són dels segons, així que no esperis que en parli mai massa malament.De fet, si en parlés malament, estaria mentint perquè la seua discografia és impecable. No n'hi ha cap de millor (ara estic en un moment d'eufòria: sí que n'hi ha de, almenys, igual de bones). Així que Saturday Night Wrist no és cap decepció. Fixa't: no és una decepció ni quan surt l'abominable home de les neus a Mein. És més, m'encanta la seua part*.
Perquè, siguem sincers, Deftones són uns dels grans i intocables per mèrits propis; per gosadia i risc; per llibertat de creació i moviments; per personalitat. Per la veu d'en Chino perquè, tot i que ja no crida massa, cada cop és capaç de sorprendre'm amb les seues melodies impossibles que ja són marca de la casa (en directe no canta massa bé, diu algú... Podria estar d'acord, però la vena que porto als ulls de hooligan enrabietat no em deixa donar la raó). Per la bateria de l'Abe (sembla ser que si no ets el més ràpid amb el doble bombo o no fas redobles cargolats i grotescos no pots ser considerat un bon bateria per un true metalhead, però el mèrit d'aquest senyor és la seua elegància tocant i el seu savoir-faire. El no fer més del compte però cuidant tots els detalls. És indispensable). El guitarra Stephen també és un bon motiu de pes (he, he) per quedar embadalit amb Deftones. I és que el so de la seva guitarra i les seves composicions són una patent en potència; se'l coneix des de ben lluny. El baix d'en Chi és com la bateria de l'Abe: no fa més del compte; accepta el seu rol de secció rítmica com pocs baixistes fan avui en dia. M'agrada dir d'ell que és una mena de mà lenta també: sempre arriba a tot arreu amb un retard de mi·lisegons i això m'encanta. Si toqués el baix, faria el mateix. I en Frank Delgado ja s'ha fet imprescindible. Acollir-lo al grup com a membre permanent és un dels encerts més grans que han fet mai -segurament, però, és a White Pony on més em va cridar l'atenció les seues aportacions-. Com tots els 4, tampoc es fa notar massa.
I és precisament això el que més em crida l'atenció d'ells. Escoltant-los evidencio que estic davant un grup especial pel simple fet que els músics no es molesten entre ells, que es deixen lloc i que estan per sobre d'egos que no ajuden a la cançó. No suporto els guitarres que s'agraden massa i només pensen en fotre un solo, un punteig o una rucada amb el seu nou pedal; tampoc no m'agraden els bateries que carreguen de redobles una cançó i proven ritmes "inversemblants" només perquè molen; tampoc no veig massa necessaris els cantants que des del primer segon de la cançó fins l'últim tenen la necessitat imperiosa de dir alguna cosa amb la veu -ni que sigui xiuxiueigs-... És qüestió de posar-se al servei de la cançó, no? Però per això es necessita una implicació de l'oient. Només llavors te n'adones del potencial de tots i cadascun dels instrumentistes.
I les cançons del disc? Hi ha de tot. N'hi ha que em recorden als millor moments d' Around The Fur (com ara Rapture) i n'hi ha d'altres que em recorden a l'anterior Deftones, com la que obre el cd, Hole In The Earth o Beware. A més, seguint una línia començada al disc anterior han fet dues cançons totalment off-topic (saps quin tipus de cançó vull dir?) com són U,U,D,D,L,R,L,R,A,B,Select,Start (sí, es diu així) o Pink Cellphone. Curiosament no veig massa rastre dels Deftones de White Pony, que per mi i per molts d'altres és el millor d'ells. Però no em molesta en absolut perquè a dia d'avui són capaços de ser sublims sense tirar de veta.
Com a tots els elapés anteriors hi ha mil detalls amagats a les cançons que em fan esperar amb delit que arribin. Pot sonar-te molt estúpid, però quan poso el cd espero a que arribi tal minut i tal segon per sentir tal cosa o tal altra. El què? Això m'ho guardo per a mi.
Valoració objectiva: 4,7/5 És que són únics i no em deceben mai i donar-los una nota més baixa em sembla una bogeria.Valoració subjectiva: 4,1/5 Deftones són com els documentals de La 2: si li preguntes a algun metalhead si li agrada Deftones et dirà que of course però a l'hora de la veritat tenen feina a omplir Razzmataz. (En canvi Green Day van vendre 14 milions del seu Dookie però no conec ningú que l'hagués comprat)
Crec que només algú que tingui una especial aversió a Deftones (com em passa a mi amb Nine Inch Nails, o Tool, o...) podria dir que no fan discos bons. Ofereixen uns mínims de qualitat que molts altres grups no són capaços d'oferir. A més, tot i que ja he dit abans que tenen un so molt característic, no estan repetint-se massa encara. Ni tampoc estan fent grans estribillos que la gent pugui recordar amb facilitat perquè, tot i no ser monstruosament grans com Korn i tenint una legió de fans fidel i entregada com la que tenen, no els cal.
Contacte: http://www.deftones.com
*Anota-ho bé perquè no parlaré massa bé d'ell cap altra vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada