Rock*Estatal - 100% de akí

És una llosa enorme però, vulguem o no, som espanyols. I jo voldria ser grec, suec o andorrà. O català, simplement. Però no espanyol. Per què? Perquè això no s'aguanta per enlloc i perquè rodejat de segons qui no em trobo gens a gust.

Segurament ja te n'has assabentat però, per si a cas, t'aviso que ha sortit al mercat una nova revista dedicada al rock (així, en general) que es fa per la península: Rock Estatal.

En principi, és una notícia molt bona però un cop he indagat una mica més (i quan dic indagar, vull dir comprar la revista i llegir-la de pe a pa) me n'adono d'una cosa que fa temps que ja sabia: el rock a Espanya és una merda penjada d'un cordill. El panorama del rock i del metal fa riure. Però no tothom se n'adona. O potser sí però prefereixen mirar cap a un altre costat i fer veure que tot va bé i que estem prop de les primeres places del top 5. O molt pitjor, creuen cegament que aquest és un gran país on neixen grans grups de rock. Com si Espanya fos l'Olympique de Lyon del metal.

Per fer-te una idea de per on van els trets, Marea surten a la portada d'aquesta nova eina de comunicació. Sí, sí, Marea nen. I, lo bo del cas, és que d'una manera o altra això els farà vendre, incomprensiblement, un bon grapat de revistes i jo no puc arribar a entendre-ho. Perquè els veig i em poso a riure. No puc creure, no vull creure que això sigui un dels grups de rock que més cds venguin i que siguin més multitudinaris.

És a dir, tampoc entenc que Fito y los Fitipaldis omplin pavellons. Ni Mägo de Oz. Com tampoc no vaig entendre que, al seu temps, ho fessin Extremoduro, Platero y Tu o Barricada. No és només per qüestions d'estètica (mira bé la portada, si us plau: aquests penjats que no saben combinar colors, ni vestir-se, ni afeitar-se ni res, han sigut el número 1 de ProMusicae -abans Afyve- la setmana del llençament del seu últim cd) sinó també per qüestions purament musicals. No trobo la diversió ni l'excitació en aquesta música que embogeix tanta gent. No trobo bonica la veu d'aquests cantants. El so és horrible, apagat, adormit... Tampoc no entenc que la gràcia d'aquests grups siguin les lletres (un motiu que, estranyament, citen molts dels seguidors de Marea/Fito/Extremoduro i la mare que els va parir. Ai, coi! No parlàvem de música? Compres -o et baixes- un cd perquè les lletres són bones? Buf, cada cop vaig més perdut...)

Quan m'he recuperat del xoc inicial amb la portada, obro la revista i llegeixo una notícia sobre l'homenatge que s'ha fet a en Big Simon: sembla ser que, donat que va ser un gurú pel metal espanyol (no pas per mi, consti en acta. De fet, si aquest és el master d'aquest país anem llestos...), se l'hi ha fet un homenatge pòstum en forma de típica cançó on s'ajunta tot-déu-que-pugui-per-oferir-li-un-sentit-homenatge (on, evidentment, lo de menys és el resultat: l'important és fer-ho.) L'aberració resultant la pots trobar aquí. Clica-hi només si vols llançar per la borda sis preciosos minuts de la teua vida.

Ho has fet? L'has vist? I què? Què me'n dius? Jo no dono crèdit als meus ulls. Skunk DF, Stravaganzza, Skizoo, Savia, Mägo de Oz... inclús la Belén Arjona. Fes-te fotre. I els elogis al finat se succeeixen. I els elogis a aquesta iniciativa, també. I la meua comprensió de tot plegat disminueix i la meua incredulitat es dispara fins l'infinit.

Si no l'has vist, te'l resumeixo: sis minuts de garrulisme concentrant la creme de la creme de la caspa rockera i metalera espanyola mostrant les vergonyes que qualsevol persona, si tingués una mica de pudor i decència, amagaria a tota costa.

Passo pàgines i desfilen Despistaos per davant dels meus ulls. També Poncho K (no sóc capaç de comptar tota la gent que em va dir que aquest noi tenia un grup que estava molt bé i que gaudiria molt d'ell a Mollerussa per festa major... Mare de déu...!) Inconscientes, Censurados, Reincidentes, A Palo Seko, Gatillazo, Elecktra, Terroristars, i així fins a arribar a posar els nervis de creu i els pèls de punta.

Vinc a dir, simplement, que hi ha ben pocs grups que em motivin en aquest país i que aquesta punyetera revista és una de les coses que me n'ha fet adonar. No puc sentir-me identificat amb tot això. El metal aquí fa riure i pudor a parts iguals. Els millors d'aquí (posem pel cas que són Hamlet, Soziedad Alkohólika, Sôber, Skunk DF o Hora Zulu) no tenen res a fer amb els millors de fora (diguem Deftones, Machine Head, In Flames, Dying Fetus o Suffocation). O sí? Les comparacions són odioses, ja ho sé, però és que ens ho haurem de fer mirar perquè això ja és patològic. Com pot haver gent capaç de comparar (i sense posar-se vermell!) Monkey Hole amb Faith No More o The Dillinger Escape Plan? De quin tipus de persona pot sortir una obscenitat tan gran? On és el criteri i l'objectivitat? No sé si aquest auto-bombo ajuda massa a l'hora de compondre o tocar en directe però estic segur que tirar aquest tipus de floretes NO és l'eina pedagògica adient per millorar la qualitat dels grups del país. Qui ho faci bé rebrà un premi i qui ho faci malament es quedarà sense berenar*. No es tracta d'això?

En fi, fet i fotut, quants grups d'aquí són populars a fora? No gaires (mmm... cap?) Per què? Perquè, ja t'ho he dit abans, són una merda penjada d'un cordill. I tu ho saps tan bé com jo.


PS: Només tinc un respecte profund, una admiració sincera i una mica d'esperança pels grups minoritaris d'aquí (algú en diu underground) com Looking for an Answer que sí que lluitarien en igualtat de condicions amb Assück. O Nashgul, que es tractarien de tu a tu amb Nasum. O Synapsick, Vidres a la Sang, Unsane Crisis, Wormed, Godüs. O Mall i Haemophagia sense anar més lluny. Que per molts anys em facin oblidar on visc.

*Jo he escrit això? Fes-te fotre...